Era el minut 90 del 9 de juny del 2007 i Van Nistelrooy empatava el partit per al Madrid a Saragossa (2-2). Immediatament, Tamudo feia el mateix al Camp Nou (2-2). El Barça es despenjava de la lliga i entrava en la darrera jornada dependent del Madrid. El Barça, és clar, va perdre la lliga. Era el Madrid de les remuntades fins al darrer segon, del qual no et podies refiar encara que arribés perdent al minut 90, perquè acabava capgirant el resultat. D'aquell esperit del rival el Barça en va fer bandera fa uns quants anys, encara que no necessitava gaires remuntades històriques perquè des del primer minut sortia i agredia els contrincants. D'aquell Madrid encara perdura l'esperit, i així els van les coses, amb possibilitats, mínimes, de fer un triplet. L'esperit del Barça el mostra el seu tècnic, els seus capitans, l'ànima que s'ha instal·lat al Camp Nou… El Barça de sempre, el que perd lligues contra els últims de la classificació, té la cara trista i no corre fins al darrer segon.

Per a alguns culers, els que es vesteixen de curt, devia ser dur el dia d'ahir; haver de tornar a la feina i pensar en la lliga quan ja l'havien llençada a la brossa i molts tenien el cap ja en el mundial i altres en les vacances.

La indolència del Barça que havia dilapidat la lliga a força de no creure-hi el 2007, com manifestava una darrera jugada en el minut 89 contra el Betis, setmanes abans de l'ensopegada contra l'Espanyol, en què Sobis va empatar per l'apatia dels barcelonistes al Camp Nou (1-1), ha tornat set anys després, amb repetició de la sincronia dels minuts inclosa: Lafita va marcar el 2-2 en el minut 92 i hores després a Madrid Cristiano va fer el mateix (2-2) en el minut fatídic.

El Mallorca, fa set anys, encara tenia alguna cosa a dir per petita que fos en la recta final; ara és l'Atlético, el que en té moltes a dir, fins i tot es pot proclamar campió perquè tot depèn d'ell. No és el cas del Barça, que una setmana més seguirà sense dependre d'ell mateix, pel fatídic gol de Cristiano i pel que va rebre de Lafita, ja que sense un d'aquests els barcelonistes sí que dependrien d'ells.

Ara bé, amb aquest esperit i ànims, difícilment el Barça assolirà res, absolutament res, excepte recollir el menyspreu dels seus seguidors, perquè se senten traïts per un equip que, quan li ha faltat la connexió màgica, no ha tingut l'esperit competitiu mínim per lluitar fins al darrer alè. A més del nefast futbol, només cal repassar les compareixences d'alguns integrants del vestidor blaugrana per començar a posar-se les mans al cap; aquests havien de guanyar la copa, la lliga i la Champions? La cosa no és d'ara, ni de les declaracions de fa dos dies, ja que el posat trist i perdedor s'arrossega des de fa moltes setmanes, des que aquest Barça, al qual sembla que no es pot renyar per fer el ridícul contra els darrers de la classificació, ens ha recordat la pitjor de les versions d'antics equips blaugrana que avergonyien els seus seguidors perdent contra els últims quan lluitaven per la lliga.

Que ningú dubti que si el Barça és capaç de guanyar aquesta lliga la celebrarem amb una festassa, però per a això caldrà que al vestidor arribi l'esperit d'un Cruyff que cregui que es pot guanyar amb jugadors que el segueixin cegament encara que sigui en l'últim partit.