Això no és cap ficció. Allà hi havia Neymar, a la ciutat esportiva del Barça, ahir, ja dutxat, quiet, tranquil, curiosament sense gorra, com esperant... El brasiler és aire fresc, il·lusió, l'ídol dels nens. No ha fet un bon any, però té màgia. Segur que el farà el que ve. Ben a prop, a la cantonada però tapant-se la cara de vergonya, s'amagava un nen sorprès de viure aquell moment meravellós. Era un somni fet realitat, però era massa magnífic per estar vivint-lo de veritat. Ell al costat de Neymar.

Mentrestant, el Barça, aquest Barça, just havia acabat d'entrenar-se. El dia abans va fer una costellada i avui té festa. Entremig, sopar de comiat d'alguna peça important que marxa de can Barça. Alves anava a buscar el seu cotxe amb una camisa de colors i Song vestia bermudes i botes. I Pedro i Sergio, amb texans i samarreta. Sofisticació i senzillesa. Per allà passava Hristo Stòitxkov, llegenda culer, l'home més optimista del món, per fer feines per a Univisión TV, amb seu a Miami, que és on treballa ara. Quasi res: tres entrevistes a Messi, Xavi i Iniesta en un no res i com no podia ser d'una altra manera, adrenalina pura per als tres cracs! Messi, per cert, estava molt content després d'haver certificat la seva continuïtat en una millora de contracte amb massa joc subterrani. Tindrem temps de parlar-ne. Altres companys no estan tan feliços. Alexis, Cesc, Song, Pinto, Alves, Tello, Jonathan dos Santos, Oier... fins i tot Mascherano surten a massa llistes de baixes. I no els ve de gust. I el Tata. No ens oblidem del Tata. Ell marxarà segur, però potser ell sí que en té ganes. Zubizarreta, mentrestant, va fent el que pot. Mai a la vida havia tingut tanta responsabilitat. El projecte és imperial i la junta directiva (o la majoria dels seus membres, per ser més exactes) l'ha fet capità general de les operacions. S'hi juga el cap. I Luis Enrique mirarà de protegir-lo. Amb discreció o sense, en solitari o amb càmeres per tot arreu, ja veurem, la qüestió és que l'estiu serà frenètic.

Tots ells saben que la temporada no ha estat bona, però ara tot tant se val. Ni la costellada, ni el sopar de comiat, ni el dia de festa, ni el nou contracte de Messi, ni el gat amb botes Song, ni les abraçades i bromes de Stòitxkov amb els tres cracs del Barcelona, ni l'adéu de Martino, ni Zubizarreta perseguit fins i tot per l'Inspector Gadget. Tot és petit al costat de la segona oportunitat que el destí els ha ofert a tots plegats de guanyar una lliga increïble. Després de l'empat a 2 contra el Getafe de dissabte passat Martino i Xavi, sobretot ells dos, van anunciar el final de temporada i de cicle. Això tampoc no els ho tindrem en compte perquè el periodisme de manera unànime i, permeteu-me, la majoria de l'afició culer, també van donar l'any per tancat. Tant se val. L'Elx i l'Atlético de Madrid a mort i després, ja en parlarem. I avisem, hi ha moltes coses a dir.

Tornem al principi. Allà, ahir, a la ciutat esportiva Joan Gamper, el nen embadalit per Neymar, amagat i vergonyós, va sortir de la cantonada i es va acostar al crac. Va aprofitar la seva segona oportunitat, es va fer una foto i va rebre una valuosa signatura del futbolista brasiler. Ja veuràs quan ho ensenyi als seus amics! I va riure molt, il·lusionat, amb el seu somni fet realitat.I Neymar també va riure. És l'afició i el jugador. És la història de la temporada 2013/14. No poden fallar. És l'opció d'acabar la feina amb un sorprenent gran somriure.

Com el que farem d'aquí a quatre dies. Llibertat a la vista. Independència propera. No podem fallar. Tenim pressa.