Si el Barça juga avui a París com ho va fer durant la primera mitja hora dissabte passat al Sánchez Pizjuán, no hi ha dubte que el pas a les semifinals de la Champions es pot encarrilar avui mateix, cosa més que positiva. I estic convençut que serà així, perquè la cita és molt important i, per tant, els jugadors estaran hipermotivats i, també, perquè crec que han après la lliçó de deixar vius els rivals quan els tenen contra la cordes. Ha passat massa vegades, en la Champions mateix, en el partit d'anada al camp del Manchester City, en què van cedir un gol de manera innecessària. I, és clar, dissabte passat a Sevilla, on el 0-2 es va convertir al final del partit en un empat a dos cruel i que va fer emprenyar la culerada i, també, els mateixos jugadors, que pagaven amb la cara quan van arribar en avió al Prat, la qual cosa és d'agrair, perquè el que seria inacceptable és que aquell resultat se'ls en fotés.

Amb el convenciment que en aquesta eliminatòria de Champions veurem el Barça que sempre voldríem veure i, escrit està diverses vegades, amb la convicció que està en condicions de guanyar més d'un títol aquesta temporada, cal analitzar la part fosca de l'empat al Nervión que ha permès al Madrid situar-se a dos punts i a la seva trepa mediàtica començar aquelles campanyes que tant els agraden i en què obliden un detall fonamental: que és el Barça el que encara va al davant en la lliga i que fallar, pot fallar qualsevol. Però toca parlar de Sevilla i no tant del partit, analitzat pels companys d'aquest diari a fons, sinó de la situació que es genera a partir d'un empat que va tenir gust de derrota.

Deia Luis Enrique en roda de premsa que ell el que vol és parlar de futbol i no de “collonades”. Al marge que l'asturià ignora, per utilitzar un terme fluix i benintencionat, els mitjans de comunicació i li encanta fer-ho palès cada vegada que pot, jo mateix penso que ha de ser estressant i irritant haver d'aguantar preguntes que no tenen res a veure amb el futbol i els partits, sinó amb la voluntat d'uns mitjans que porten una samarreta posada, d'un blanc immaculat, i que només pretenen aconseguir una frase ambigua per poder obrir aquests informatius d'esports que són si fa o no fa un símil de Sálvame i que tenen força menys d'informatius que aquest programa. Espais molt televisius, que es volen dir informatius i que no ho són. Dit això i entès com l'entrenador del Barça els engega, hi ha coses com la gestió del vestidor que formen part del futbol, aquest del qual Luis Enrique diu que vol parlar i no pas de “les collonades que us interessen a vosaltres”,així, generalitzant. Perquè la gestió del vestidor és una de les claus perquè un equip funcioni.

Pep Guardiola, mestre en aquest terreny, encara que va fracassar amb Ibrahimovic per les característiques del personatge, en va donar un exemple clar quan en la seva primera temporada va deixar anar Messi als Jocs Olímpics perquè es pengés una medalla. Doncs amb Messi, Luis Enrique no va tenir mà esquerra, i d'allà van venir uns problemes tancats per la fam del jugador de guanyar-ho tot i que ja veurem com s'ha pres l'entrenador a final de temporada. I els gestos de Neymar quan va ser canviat indiquen alguna cosa. Això també és futbol.