“Copa, lliga i Champions!” L'himne ens el van fer popular la gent de la factoria del Polònia quan ni ells es creien que seria possible, en el primer any de Guardiola, aconseguir el triplet. De fet, durant dècades, no somniàvem més que a guanyar la lliga algun dia i, de tant en tant, aquella copa tan poc polititzada que es deia del Generalísimo primer i del Rei després, un clar símptoma de continuïtat en allò que van anomenar la Transició. I a risc de fer-se repetitiu, explicar que del 60 al 74 no hi va haver lliga i que després de la de Cruyff, l'altra no va arribar fins al 85. I vinga a esperar fins al 90, quan amb el Cruyff entrenador va arribar la primera de les quatre que va guanyar l'holandès des de la banqueta, després de dues temporades de prova en què l'equip va aixecar la recopa de Berna i la copa de València. Vull dir que l'aficionat barcelonista no podia pensar en triplets si no es guanyava ni un títol per any.

I, en canvi, ara vivim en uns anys impensables, en què els títols es guanyen a cabassos. Ho diu Cruyff, que com sempre hi toca molt: hem perdut la por de guanyar. Adéu al victimisme, enviat al centre de l'Espanya radical. Els àrbitres ens volen tant bé com sempre, la federació ens facilita les coses com sempre, l'Espanya federalista ens estima igual que sempre, però ara tot això no són excuses i els títols van arribant un darrere l'altre. Primer amb Cruyff, després amb Van Gaal i Rijkaard, el súmmum arriba amb Guardiola i Tito i ara continua amb Luis Enrique. I fent un futbol espectacular, l'únic futbol que accepten els aficionats del Barça. Tot i que n'hi havia que apostaven fort per Mourinho, recorden?

Per tant, a diferència d'aquells anys en què tot era por de perdre, aquesta vegada l'afició del Barça està convençuda que la Champions serà blaugrana i que es podrà tornar a cantar allò de “Copa, lliga i Champions!” i això és positiu. Ho és, però, només si es respecta el rival i es pensa que a la seva manera també assagen com celebrar el triplet. Una cosa és tenir pànic, la por del triomf que diu Cruyff, i l'altre és anar de prepotent i pensar que la victòria a Berlín està cantada i que el partit serà un tràmit. Ni parlar-ne. I no és el victimisme dels que vam passar fam aquells catorze anys de la cançó de La Trinca, és pura lògica. No s'arriba a la final de la Champions sense ser un bon equip. Potser no el millor, però cal recordar que el pitjor Madrid de molts anys va guanyar dues Champions, quan gent com Lorenzo Sanz eren els presidents.

Per tant, humilitat i confiança, però amb la humilitat al davant. El respecte a la Juve és fonamental. Tornant a la història (i al victimisme, d'acord) tots sabem com va acabar el dream team, després d'arribar amb molts fums a Atenes contra el Milan. I aquell Milan ens en va endossar quatre i, el pitjor, va posar fi a la confiança en grans jugadors que s'havien renovat de cop, quan la renovació hauria d'haver estat gradual. Per tant, confiança pel que pugui passar a Berlín. Si el Barça juga amb la força i amb la fam amb què ha estat jugant els darrers partits, la victòria pot ser per als homes de Luis Enrique. Però el partit s'ha de jugar i costarà sang, suor i llàgrimes derrotar la vecchia signora. Costarà, perquè sempre costa, però dissabte tornarem a cantar: “Copa, lliga i Champions!”