De jugadors clau, el Barça, en té molts, i amb la temporada que ha fet hi ha hagut ocasió de parlar molt de la gran majoria. S'ha parlat de Messi, i massa poc pels mèrits que ha fet durant tot l'any. S'ha parlat de Neymar, a to amb l'equip i una peça clau per conquerir el triplet. S'ha parlat de Luis Suárez i de la seva decisiva aportació des que va poder jugar i, mesurat en gols, en la fase final de la temporada. S'ha parlat de Claudio Bravo i de Ter Stegen, dos magnífics fitxatges del despatxat trident Zubizarreta, Narcís Julià i Albert Valentín, del qual encara parla meravelles Luis Enrique. S'ha parlat d'Iniesta i Xavi i de Jordi Alba i Mascherano, una assegurança al camp, sempre que no sigui qui faci pensar l'equip. S'ha parlat de molts jugadors que tenen tot el mèrit d'haver guanyant el triplet. I s'ha parlat de Piqué, el recuperat Piqué, de nou el millor central del món i que té la gràcia de fer discursos institucionals som si ja fos el president del Barça i al mateix temps fer crides emotives de hooligan que tant fan emprenyar els madridistes perquè els acollona amb allò que més mal els fa. Però s'ha parlat poc, pel meu gust, de Sergio Busquets, l'home al voltant del qual gira aquest equip de Luis Enrique com ho feien durant anys els equips de Guardiola i Tito Vilanova.

Poden dir que no, que s'ha reconegut a bastament el paper de Sergio Busquets en aquest equip, i possiblement així sigui pel que fa als seus companys i, sobretot, el cos tècnic del Barça. Però sap greu que una feinada com la que fa en cada partit que juga no sigui reconeguda, perquè en massa ocasions els aficionats es queden amb el gol i no amb l'assistència, es queden amb la jugada del davanter i no amb la de qui la fa possible. Per això ara que el Barça ha guanyat i celebrat com cal el triplet, potser és el moment de reconèixer la feinada de Busquets al mig del camp, encara que alguna vegada faci patir per la seva manera de jugar, fruit de qui se sap molt superior tècnicament a la resta.

Busquets juga molt al primer o al segon toc i obre espais impensables per a d'altres jugadors. I de tant en tant puja i les seves assistències solen ser mig gol. Però defensivament és també un home clau. Perquè va bé de cap, perquè se sap incrustar entremig dels centrals i perquè tàcticament no hi ha un jugador millor al planter. I perquè defensivament és un crac encara que moltes vegades no es vegi la seva aportació a causa d'una de les seves virtuts: fer semblar fàcil la seva manera de jugar, quan en realitat és molt i molt complicada. Això ho fan molts pocs grans jugadors al món.

Però és que, a més, Busquets s'ha convertit en un puntal del vestidor, amb galons. Ja fa set temporades que és un titular indiscutible de l'equip, des que Guardiola el va posar a l'onze titular. Ha crescut com a patum de l'equip, perquè com a jugador ha estat bàsic des del primer moment, quan va debutar amb el primer equip i jugava amb la mateixa patxoca que el seu pare als equips de Cruyff. Al seu pare li va faltar sort i va enganxar un mal moment del cruyfisme, però Sergio Busquets va arribar en el millor moment i és un indispensable.