S'ha acabat el futbol a Europa i hem pogut allargar la temporada amb la copa Amèrica. A fe de Déu que allò és tota una altra cosa. És futbol, és clar, i alguns partits són divertits, però no pel joc, sinó per l'estira-i-arronsa continu, per les patacades que ens han permès veure els arbitratges, d'un nivell que de cop ha fet bo algun àrbitre espanyol, i pel nivell de barroeria d'algunes actuacions per provocar el rival, i si no que li ho preguntin a Cavani. És clar que això de posar el dit al cul del rival per fer-li perdre els nervis no deu pas ser del tot inusual, i alguns equips sud-americans de formació que han participat al MIC ho han practicat a bastament contra equips catalans que han quedat descentrats. En fi, futbol és futbol, que va dir aquell, però de futbol n'hi ha de moltes maneres.

Esperant, doncs, que torni la pretemporada i ens puguem exasperar pel tema dels fitxatges –o no fitxatges, que el Barça no pot inscriure jugadors– ara tocaria parlar dels candidats i de la campanya. Em permetran, però, delegar en els meus companys de la secció Barça, que n'informen cada dia, i dels col·legues de contraportada, tots ells molt més ben preparats, ja que de lluny es podria parlar més d'impressions que no pas de certeses. Tornem, doncs, al futbol i al Barça del triplet. Sabem que hi ha hagut un triplet atacant de primer ordre, hem parlat de la sàvia (perquè ha anat bé) combinació de porters que ha fet Luis Enrique, i s'han dedicat molts paràgrafs als genis del mig del camp. Hi ha altres qüestions, però, potser allunyades del dia a dia, que fan que un grup funcioni i que el treball que faci es converteixi en títols, com ha passat. I és clar, estem tots molt acostumats a parlar de Messi, perquè ha demostrat que és el millor del món. Però amb Messi no n'hi ha prou per fer un equip i d'aquí els tres noms del títol.

Piqué ha estat clau en tot el que li ha passat al Barça. Sigui perquè Luis Enrique li va tocar el crostó –crec que no, sigui perquè tothom té dret a no estar sempre al cent per cent–, el fet és que hem tornat a veure el Piqué dels anys de Guardiola. Podem dir-ne el millor del món, que això va a gustos. Per mi, el central del Barça, i amb això està tot dit. El seu nivell ha estat altíssim, se'l veu centrat en la feina, contundent en el tall i jugant amb els espais com només fan els grans jugadors que han acabat de centrals però que en saben tant que podrien jugar de qualsevol cosa. I amb la garantia de tenir per allà davant Busquets. Què volen que els digui, s'ha parlat molt d'altres jugadors, però si hi ha un home clau en aquest equip, aquest és Sergio Busquets. I espero que sigui així per molts anys, perquè amb segons quins entrenadors, patiria. Però és de llarg una de les claus d'aquest Barça, la qual cosa em porta a l'argentí Mascherano. Els seus incondicionals deuen trempar veient-lo amb la selecció argentina, però a mi m'agrada el Mascherano del Barça quan fa el que li toca: guardar les espatlles de qui fa moure l'equip, manar al camp i al vestidor amb el seu caràcter i fer el paper que ha complert des que va arribar amb Guardiola. Tres jugadors clau, si fan el que saben i els pertoca fer.