Després d'enviar l'article de la setmana passada en què intentava relativitzar la significació de la derrota per 4-0 (i, en fi, el desastre de la defensa) amb l'Athletic de Bilbao, em vaig adonar que no havia fet atenció a una qüestió que podria ser fonamental per justificar-ho, tot i que a la vegada podria considerar-se simptomàtica d'un problema: després de l'esforç amb què van guanyar la supercopa d'Europa, bona part dels titulars del Barça no ho havien sigut al camp del Bilbao. D'aquí podia relativitzar-se encara més la significació, en la mesura que, tot i el precedent de la segona part amb el Sevilla, no es podia qüestionar l'equip havent jugat sense molts dels seus titulars. Però tal cosa podria indicar un possible problema pel que fa a la qualitat dels suplents. En fi, no ens precipitem perquè tot just som a l'inici de la temporada i tenim l'experiència d'haver hagut de rectificar moltes consideracions. Només un exemple: més d'una persona va dir-me al final de la temporada passada què en feia amb algunes de les coses dites sobre Luis Enrique. Doncs menjar-me-les.

El cas és que, posant-ho en relació amb la dificultat de gestionar una plantilla, poden mantenir-se uns suplents d'una qualitat extraordinària, pràcticament equivalent a la dels titulars? Això encara que puguin sentir-se importants pel fet de ser-ho del Barça o del Madrid? En el cas hipotètic de tenir una plantilla amb jugadors d'un nivell semblant, a banda d'alguns autèntics fora de sèrie, es pot aconseguir que uns no se sentin titulars i els altres, suplents? És possible, doncs, diluir el concepte de titulars i suplents? Això quan, perquè funcionin a ple de rendiment i cohesionin un equip, se suposa que els jugadors han de tenir una certa continuïtat. Com trobar compensacions? Com temperar l'egocentrisme, les ambicions, la vanitat o el desig de jugar?

Un home tan discret com Pedro Rodríguez, que no té pinta de ser conflictiu i de buscar protagonisme, no ha pogut suportar la seva condició de suplent al Barça. Jo li tinc estima, però també em sembla un futbolista discret que, en tot cas, funciona millor com a suplent que de titular. Sortint amb una certa guspira a la meitat de la segona part dels partits, ha estat un revulsiu i fins ha marcat gols decisius. Tanmateix, a Anglaterra, ha tingut prou requesta perquè el volguessin tres equips, entre els quals els dos grans de Manchester, i finalment s'ha decidit pel Chelsea de Mourinho. És curiós com el portuguès no s'ha endut cap jugador del Madrid i, en canvi, ha fitxat dos d'aquells jugadors del Barça que tant criticava perquè deia que feien “cuento”. Tampoc no semblava que Cesc i Pedro tinguessin cap desig de jugar en un club entrenat per Mourinho. Però en el món del futbol (com potser també a la vida en general) els afectes poden ser molt volubles. En fi, que Pedro tingui sort..., però, potser m'equivoco, crec que també serà suplent al Chelsea.