Futbol de pagament: el model anglès

Les plataformes de televisió de pagament, com podem comprovar aquests dies de guerra de preus per obtenir abonats, converteixen el futbol en el seu major reclam. De fet, aquest estiu, els aficionats han estat gairebé més pendents de saber qui ha comprat els drets de les diferents competicions i què han de fer per abonar-se que dels fitxatges que han fet els seus respectius clubs. Resseguint el fil de la reflexió de la columna de Xevi Masachs, Una segona de primera?, sobre la impossibilitat de veure en obert els partits de segona A que publicava ahir aquest diari, en llegir-la vaig sentir nostàlgia de quan els dissabtes a la tarda es podia disfrutar en obert de partits de la lliga anglesa, ara inabastables si no pagues o vas a un bar. De fet, la lliga anglesa va ser la pionera en la venda de drets televisius i l'exportació a l'engròs del futbol a països llunyans. S'ha convertit en l'NBA futbolística, pel seu impacte global, ja que els seus partits es difonen en directe en 211 territoris. El procés de transformació del campionat anglès, que a principis dels vuitanta del segle passat va tocar fons, l'explica perfectament Richard Scudamore, el president executiu de la Premier League, a l'Équipe Magazine del 8 d'agost passat. I un dels punts clau va ser augmentar “la visibilitat del futbol” gràcies a les televisions de pagament, i aquest element va ser clau des de l'any de la creació de la Premier, el 1992. Scudamore també ofereix una explicació per entendre per què la gent va començar a pagar per una oferta que fins aquell moment tenia de franc: “Oferir un producte de qualitat superior.” “Cap operador de televisió de pagament no pot aconseguir els objectius si no ofereix un valor afegit”, assegura. En el cas de la competició anglesa, això s'ha complert, fins al punt que el magnífic tractament televisiu ha esdevingut una marca d'identitat, que, a més, ha facilitat aquesta venda massiva de drets a l'exterior. El que en un principi semblava un contrasentit, limitar el nombre d'audiència potencial en l'àmbit territorial propi, ha permès a la Premier créixer d'una manera brutal, fins a convertir-se en un pol d'atracció dels aficionats de mercats atractius com l'asiàtic, l'africà o el nord-americà. Però, al mateix temps, no ha descuidat el mercat intern, el tracte cap als aficionats del seu país, que també aporten valor afegit al producte: a l'agost es pot saber el dia i l'hora en què jugarà el teu equip en cadascuna de les jornades o es premia la fidelitat dels aficionats que segueixen l'equip en partits fora de casa, entre altres. L'èxit del model anglès, però, no impedeix abordar el debat de si l'efecte de veure cada cop menys futbol en obert acabarà allunyant els aficionats locals dels respectius campionats i alhora, per manca de valor afegit, passarà a ser un producte de telerealitat sense demanda d'exportació. I si això no acabarà convertint el mannà d'avui en gana per demà.