Terrassa és el bressol de l'hoquei sobre herba català. La ciutat vallesana, per tradició, va lligada a la història de l'estic al nostre país. És la població amb més fitxes federades per nombre d'habitants, té setanta-dos olímpics que han practicat aquest esport i, fins i tot, hi ha un carrer dedicat a l'hoquei. Indiscutiblement, tot un estil de vida que ha fet famosa la dita que diu que a Terrassa els nens i nenes neixen amb un estic sota el braç. Amb tot, Terrassa i hoquei sobre herba constitueixen un binomi inseparable.

Terrassa és coneguda, també, per la seva gran tradició tèxtil. Uns joves anglesos, estudiants de l'escola d'enginyers tèxtils de Terrassa, van ser els que van introduir l'esport a la ciutat l'any 1910. D'aquí va sorgir el primer gran club, el CD Terrassa, que va dominar amb autoritat –conjuntament amb el RC Polo de Barcelona– la primera meitat de segle. Amb la creació de nous clubs com l'Egara o l'Atlètic, però, el degà de l'hoquei estatal va anar perdent presència.

Tot i que als inicis era considerat un esport elitista, amb el temps aquesta categorització s'ha transformat. Toni Nogués, reconegut jugador terrassenc que actualment, a l'edat de 65 anys, encara mou l'estic a la tercera divisió catalana amb el club de la seva vida, el Terrassa, afirma que «s'ha procurat esborrar el concepte elitista de l'hoquei i obrir aquest magnífic esport a tothom». Al llarg dels anys, l'hoquei sobre herba s'ha convertit en l'esport hegemònic de la ciutat, es viu amb molta intensitat i té una gran popularitat. En moltes ocasions, Terrassa ha acollit competicions internacionals de renom. El Trofeu Pere Amat que va organitzar l'Egara del 1954 fins al 1964, fases finals de copa d'Europa i el Champions Trophy a Can Salas el 2006 són una mostra de la unió entre el millor hoquei del món i la ciutat. A diferència d'altres esports, la modernització ha estat constant i a principis dels anys vuitanta van arribar els primers camps de gespa artificial, que van permetre veure un joc molt més ràpid i dinàmic. Després d'una bipolarització entre l'Egara i l'Atlètic, els últims anys s'han caracteritzat pel domini d'aquest últim club amb sis lligues en les últimes set temporades.

Terrassa i l'olimpisme. L'esperit olímpic de la ciutat va néixer l'any 1928 amb el dos primers olímpics: Francesc Roig i Francesc Argemí. Aquesta relació amb l'olimpisme l'ha seguit una sèrie d'esportistes, majoritàriament jugadors d'hoquei sobre herba, que han portat el nom de la ciutat arreu del món cada quatre anys. Terrassa i la família olímpica es van casar definitivament l'any 1992 amb la designació de la ciutat vallesana com a subseu olímpica. L'estadi municipal va ser l'epicentre de la competició.

Dins els olímpics terrassencs més il·lustres destaquen noms com Joan Amat, Jaume Arbós, Joan Arbós, Quim Malgosa o Pol Amat, que poden presumir d'haver participat en quatre olimpíades. De fet, l'eslògan Terrassa, ciutat més olímpica del món té més vigència que mai, ja que ha estat, en més d'una ocasió, la que més esportistes ha aportat a uns jocs en relació amb la seva població. A Pequín va batre tots els rècords i hi van participar 23 esportistes locals, 21 d'ells en la disciplina d'hoquei sobre herba.

Cesc Llongueres. Al llarg de la història de l'hoquei sobre herba a Terrassa, s'han anat desenvolupant una sèrie de trets diferencials que l'han distingit dels altres esports. L'amateurisme, la tradició familiar que ha transmès l'afició de pares a fills i de fills a néts durant més de cent anys, el pes específic dels clubs i l'aportació desinteressada de figures anònimes han contribuït a crear el boom de l'hoquei a Terrassa. De persones anònimes dedicades amb cos i ànima a aquest esport n'hi ha un munt, però no es pot obviar la figura de Cesc Llongueres. Dedicat a la formació de joves talents durant més de quaranta anys, creu que «la rivalitat i competència sana entre els tres clubs de la ciutat» és un motiu més de l'eclosió de l'hoquei a Terrassa. A propòsit de la tradició familiar, dues de les figures actuals, Pol Amat i Santi Freixa, l'exemplifiquen. L'avi del primer va ser el fundador de l'Egara. El seu pare (Paco) i els seus oncles (Pere, Jaume i Joan) van ser olímpics, com a mínim, en tres ocasions i formen una generació de germans irrepetible. Per la seva banda, l'avi de Santi Freixa va ser un dels fundadors de l'Atlètic i és nebot d'una altra fornada de germans històrica, els Escudé.