Ara els temps han canviat perquè hi ha molts pares que gairebé no gosen renyar els seus fills perquè ho diu el psicòleg o potser perquè es confonen amb les flors de la primavera que pregonen els centres comercials i es pensen que encara viuen en una comuna hippie i que els seus fills són col·legues i han de fumar tots plegats, però quan de petit arribaves a casa queixant-te perquè el mestre o la mestra t'havien castigat o fotut una bufetada (sí, abans els professors podien pegar), la resposta dels pares era immediata: «Alguna cosa deus haver fet.» Als equips de Mourinho els expulsen jugadors perquè quan s'enfronten amb els grans va al límit del reglament, juguen amb foc, preocupats, lícitament, tot i la milionada que s'ha gastat el Madrid en homes de qualitat, a destruir més el joc del contrari que no pas a abastir de pilotes en condicions els seus grans davanters. Cristiano va acabar fastiguejat i Di María ha demostrat fins ara en la trilogia contra el Barça que és un jugador de molta vàlua. A Özil, no m'estranya, el continuen buscant. Si Pepe, que en el partit de lliga de fa dos dissabtes es va salvar de les targetes de miracle quan no va parar de fer envestides al mig del camp en la seva nova posició, no hagués vist la vermella, Marcelo hauria pogut ser expulsat perfectament per trepitjar Pedro dos cops amb mala llet. També hauria pogut caure en la copa quan va repartir a tort i a dret Arbeloa, un jugador sobreexcitat. Quan Belletti es tornava un cabra boja, Rijkaard el substituïa. Tota la vida, els entrenadors han canviat els jugadors amb groga o els que perceben que han perdut el nord i poden deixar l'equip en inferioritat. Quan hi ha tants factors de risc com ara al Madrid quan s'enfronta amb el Barça, però, això és molt complicat. L'estil esquerp adoptat per Mourinho per evitar una altra golejada en el seu expedient després del 5-0 del Camp Nou, no sembla una mala fórmula contra el millor equip del món (amb aquest model es va endur la copa), però s'ha d'admetre que, al marge de contradir-se amb la filosofia del seu club, comporta riscos i cal assumir-los. És cert que el Barça va fer els dos gols contra deu homes, però si el 0-0 és tan bon resultat com diu el tècnic, hauria hagut de saber tancar-se més per evitar els espais en lloc de provocar, premeditament, la seva autoexpulsió per redimir-se, com ja havia inventat Cruyff en alguna visita al Bernabéu. El Barça va saber madurar el partit amb paciència, Messi va fer dos gols, el segon per emmarcar, i Guardiola va parlar al camp i es va mossegar la llengua a la sala de premsa, un senyal inequívoc que hem tornat a la normalitat.