Quan es parla de la rivalitat entre el Barça i el Real Madrid sempre se sol explicar la vella teoria dels vasos comunicants. Aquesta defensa que quan un equip està bé, l'altre està malament i que aquestes situacions es magnifiquen. Estan tan unides una amb l'altra, que per a alguns seguidors dels dos equips gairebé és tan important l'èxit propi com el fracàs de l'etern rival.

Històricament, els barcelonistes miraven amb enveja l'extens palmarès madridista i la supremacia d'aquests en el futbol estatal i europeu. Sent grans per molts motius, però estant un esglaó per sota en l'àmbit esportiu, cada èxit del Barça era celebradíssim perquè no era un fet habitual i podien passar molts anys entre un títol i un altre. Aquesta situació, però, va començar a canviar ara fa vint anys. La història va fer un gir espectacular al final dels anys vuitanta, que continua avui dia. De fet, ara és el Barça qui ostenta l'hegemonia futbolística, tant estatal com europea, mentre que a Madrid s'han de conformar amb il·lusionar-se amb títols, que malgrat ser importants, no deixen d'estar en un segon pla, com pot ser la copa del Rei.

Aquest canvi de tendència s'explica amb l'arribada de Johan Cruyff a la banqueta. L'holandès no només va ser l'entrenador del magnífic dream team, sinó que va plantar la llavor del Barça actual i el que ha de venir en el futur. «Ells van ser els pioners», va afirmar Guardiola. Cruyff va deixar un estil de joc, una idea futbolística que amb el pas dels anys i tenint en compte la lògica evolució del futbol, els entrenadors que l'han succeït han anat perfeccionant. Pep, a més, ha aconseguit que el culer ara tingui una mentalitat guanyadora. Els seguidors van a les finals convençuts de guanyar-les, i això és una cosa que l'equip de Cruyff no va assolir del tot. Com molt bé diu la inscripció de la samarreta que aquest any han lluit els jugadors, tenir valors té un valor.

I això es tradueix amb títols. El Barça ha aconseguit onze lligues, tres Champions, un mundial de clubs, i quatre copes del Rei, entre altres títols, en les dues últimes dècades. El gros del seu palmarès se sustenta entre aquests vint anys. El Madrid també ha sumat força títols (8 lligues, tres Champions i tres copes), però la diferència està en els anys posteriors. Abans d'arribar a la dècada dels noranta, el club blaugrana no havia guanyat cap copa d'Europa i només tenia deu lligues en seixanta anys d'història. Els madridistes, per contra, podien presumir de 23 lligues i sis copes d'Europa. No hi havia color. Però ara tot és diferent. Ara és el Real Madrid el que està acomplexat pels èxits del Barça i el que abraça un victimisme que els ha dut a perdre molts dels valors que havien tingut històricament com a entitat. Alguns seguidors i exjugadors blancs lamenten aquest canvi d'actitud encara que les seves veus estan sent ignorades pel discurs i els gestos de Mourinho. El FC Barcelona ha trobat en aquests últims anys l'estabilitat esportiva, un factor clau per assolir èxits. I aquests han arribat de manera contundent. El Madrid, per contra, ha anat tocant diverses tecles sense trobar l'adient. Ha passat de les essències amb Del Bosque o l'aposta fallida de Camacho –no va ni començar– a buscar tècnics amb gust pel bon futbol com ara Schuster i Pellegrini, experiments, com Queiroz i Luxemburgo, per acabar abraçant el resultadisme i la feina a curt termini de Mourinho. Però fan tard. El cicle i la història han canviat.

El Barça ha sumat més títols de lliga en els últims vint anys, (11), que en els seixanta anys anteriors (10)