Escacs
El mundial entre Bobby Fischer i Borís Spasski
Escac a la guerra freda
La final del campionat del món d'escacs del 1972 entre Bobby Fischer i Borís Spasski va ser molt més que un enfrontament esportiu en plena guerra freda
Bobby Fischer va trencar 35 anys de domini dels jugadors de l'URSS però el 1975 no va defensar el títol en desacord amb la federació internacional
Des que la Unió Soviètica es va incorporar en la dècada dels anys cinquanta del segle passat a l'esport “burgès, imperialista i comercial” que havia blasmat durant dècades, qualsevol enfrontament al més alt nivell entre esportistes dels Estats Units i de la Unió Soviètica era vist arreu del món com un enfrontament més de la guerra freda que les dues grans potències nuclears van mantenir fins a la desintegració de l'URSS.
El campionat del món d'escacs que va enfrontar Bobby Fischer i Borís Spasski l'estiu del 1972 va aconseguir una rellevància mai vista, a part de la qualitat i la personalitat dels seus protagonistes, pel moment en què es va produir i per com va anar tot plegat. Que al final el nord-americà destronés el soviètic i trenqués 35 anys d'hegemonia dels jugadors de l'URSS en el mundial d'escacs va acabar de situar el matx Fischer-Spasski entre els enfrontaments llegendaris de l'esport mundial. Bobby Fischer, nen prodigi, ja va disputar el torneig dels candidats amb 16 anys, després d'haver estat campió dels Estats Units amb 14 i Gran Mestre amb 15. Boris Spasski va arribar a Gran Mestre Internacional amb 19 anys i va ser campió del món als 32. En el moment del seu enfrontament, Fischer tenia 29 anys i Spasski, 35.
El mundial d'escacs del 1972 podia no haver-se disputat perfectament. De fet, va començar nou dies més tard del que estava previst. El 2 de juliol, dia que havia de començar la final a la capital d'Islàndia, Reykjavík, Spasski era al seu lloc, però Fischer ni tan sols va acabar pujant a l'avió que el va estar esperant a Nova York. Fischer va acabar anant a Reykjavík, però llavors va ser el rus qui es va negar a començar a jugar si Fischer no era sancionat amb la pèrdua de la primera partida.
Al final tot es va arreglar i l'11 de juliol va començar a jugar-se la primera de les 24 partides previstes. Tot es va arreglar per començar a jugar, perquè després de la primera partida va començar una altra batalla. Spasski va guanyar la primera partida i Fischer no es va presentar a jugar la segona. El nord-americà va al·legar que el molestava la presència de les càmeres de televisió i que no tornaria a jugar si no s'anul·lava la segona partida. La federació internacional d'escacs (FIDE) va anunciar que si Fischer no es presentava a jugar ni la tercera ni la quarta partida donaria el títol a Spasski. Fischer va arribar a reservar fins i tot el bitllet de tornada als Estats Units, però només dues hores abans de l'hora d'inici de la tercera partida, el 16 de juliol, va decidir continuar el matx.
Retorn impressionant
Amb un 2-0 en contra, Bobby Fischer no tenia més remei que començar a guanyar i la tercera partida va ser l'inici d'una ratxa espectacular de cinc victòries en vuit partides que donaria la volta al marcador. Del 2-0 en la segona partida es passaria al 3,5 a 6,5 en la desena. Borís Spasski va aturar la sagnia amb una victòria en l'onzena partida, però unes taules en la dotzena i una victòria de Fischer en la tretzena van situar el nord-americà amb tres punts d'avantatge (8-5) a vuit partides del final. Tenint en compte que Spasski només havia guanyat dues partides sobre el tauler a Fischer –la tercera victòria havia estat per incompareixença–, semblava gairebé utòpic que el rus pogués fer la gran remuntada.
Les set partides següents van acabar en taules. A Fischer, amb tres punts d'avantatge, no li feia falta forçar la màquina ni arriscar-se a buscar una victòria que de fet no necessitava, però que el pogués portar a una derrota que podia donar vida al seu rival. Spasski no va demostrar tenir capacitat de reacció. Que set partides consecutives acabessin en taules no implica que el campionat hagués caigut en la monotonia. Fischer va continuar amb la seva batalla particular contra les càmeres de televisió i també va demanar que es retiressin les set primeres fileres d'espectadors. Al final va aconseguir que en retiressin tres.
Espionatge electrònic
De la banda soviètica, la proximitat a una derrota que tenien molt clar que era més que una desfeta esportiva va fer aparèixer els fantasmes habituals en aquella època. L'equip d'Spasski va acusar el de Fischer d'usar elements electrònics i químics per desestabilitzar el seu rival. Fins i tot van acusar Fischer de tenir poders extrasensorials i de ser capaç d'hipnotitzar Spasski amb la mirada. La policia islandesa va haver d'escorcollar de dalt a baix la sala del centre esportiu Laugardsholl on es disputaven les partides.
El 31 d'agost era el dia previst per a la disputa de la 21a partida, que amb la final a 24 partides i amb tres punts de marge per a Fischer podia ser l'última. La partida es va ajornar en el moviment número 40 amb avantatge per a Fischer. S'havia de reprendre l'endemà, l'1 de setembre del 1972, avui fa 39 anys. Els dos jugadors, però, no van tornar al tauler. Borís Spasski va comunicar per telèfon que abandonava la partida, la qual cosa donava la victòria a Fischer i posava un 12,5 a 8,5 en el marcador que, amb només tres partides per disputar-se, donava el títol mundial a Bobby Fischer. Inicialment, el nord-americà no va acceptar l'abandonament telefònic del seu rival i en va exigir la presència a la sala de joc, però al final va cedir. Bobby Fischer es convertia en el nou campió del món d'escacs.
El títol mundial va donar a Fischer un premi de 100.000 lliures esterlines i la consideració de millor jugador del món que molts experts ja li atorgaven però de què faltava l'aval d'un títol oficial. L'americà va ser molt superior al rus en la final. Fischer va guanyar set partides i Spasski, tres –una, per incompareixença–, una diferència inhabitual en els enfrontaments entre els grans jugadors. En el torneig de candidats, en què els aspirants lluiten per aconseguir el dret a reptar el campió, Fischer ja havia demostrat el seu estat de gràcia amb els 6-0 contra Mark Taimanov i Bent Larssen i un 6,5 a 2,5 a l'excampió mundial Tigran Petrossian en la final.
Sense revenja
Borís Spasski no va tenir l'oportunitat de revenjar-se de la derrota contra Fischer en una altra final del mundial. Per dos motius: perquè va perdre contra Anatoli Karpov en les semifinals del torneig de candidats del 1975 i perquè Fischer no va arribar a posar mai en joc el seu títol. El va perdre sense jugar davant de Karpov el 1975 perquè no es va presentar a jugar la final que s'havia de disputar a Manila (Filipines). La FIDE no havia acceptat les demandes de Fischer sobre el format en què s'havia de jugar la final. El campió no volia jugar segons les regles del millor de 24 partides, com s'havia fet el 1972, i volia tornar a l'anterior format en què era campió qui guanyava x partides. No hi va haver acord i el 3 d'abril del 1975 Anatoli Karpov era proclamat campió del món d'escacs.
Una decisió que Fischer no va acceptar mai i que va accentuar encara més la seva rebel·lia davant del món en general i del món dels escacs en particular.