Poesia i futbol

És estrany que un esport tan estès com el futbol no hagi captat l'atenció dels grans noms de la poesia. L'esport grec i romà i les seves gestes eren cantats pels poetes del seu temps. Un esport que és joc de pilota –i el joc de la pilota es perd en els arcans de la civilització– no deixa de tenir un misteri més enllà del procés d'arrelament i d'identificació que significa ser partidari, a més del joc, d'un determinat equip. Jacques Ferran, un metafísic de l'esport, rumiava sobre vint-i-dos homes pendents d'una pilota, esfèrica com el terra, el sol o la lluna. No puc ser exhaustiu, ja que hi deuen haver moltes poesies que m'han passat per alt, però el primer text literari més o menys contemporani que recordo és el poema de Rafael Alberti dedicat a Platko, porter hongarès del Barça, en ocasió d'un partit memorable que es va disputar a Santander el 1928 en ocasió de la final de copa amb la Real Sociedad. Forma part del seu llibre Cal y Canto. També és remarcable el poema Elegia al guardameta que Miguel Hernández va dedicar al porter de l'Oriola Lolo Sampedro, que es deixà la pell en un plongeon per salvar un gol estampant-se el cap contra un pal de la porteria. Mario Benedetti va dedicar un sonet a Maradona per reconfortar-lo després d'una crisi: “No importa lo que digan los espejos / tus ojos todavía no estan viejos / y miran, sin mirar, más de la cuenta (...).” En cançons en recordo una de memorable que cantava Rina Celi l'any 1943: “Es tarde de futbol, cuanta expectación...”, amb un formidable acompanyament jazzístic. Per aquí les cançons sobre futbol han estat més aviat iròniques, el Cruyff, Cruyff, Cruyff, que com el raucar d'una granota cantava La Trinca, també va concordar amb el to crític de Delfí Abella en Cap al futbol, que hi va la vida. L'himne del Barça de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas i el Som més que un club que cantava Dyango ho compensen en sentit contrari. Anant als poetes, Joan Brossa va titular un poema dedicat al futbol com a Enganyifa, ja que no entenia tants esforços, tants diners i tantes trompades per acabar posant una pilota “entre tres pals que aguanten una xarxa”. Josep Maria López Picó molts anys abans, el 1924, feia un poema meditació sobre el futbol. “Vine lluita, / ara que el goig sembla roent com l'odi / i el camp és dividit, i els uns i els altres / fan d'una passió distint objecte.” Josep Maria de Sagarra, en un sonet encarregat per commemorar la inauguració del Camp Nou, amb la seva mestria habitual acabava: “Avui de roig de sang i blau de mar / vesteixes l'arrogància muscular / que excita i embriaga i abraona; / I avui això que és gloria i febre i crit / només té un sol amor i un sol sentit / i una sola paraula: Barcelona.” Pere Quart uns anys més tard escrivia el Contrasonet al Camp Nou: “Atletes d'oficina, gladiadors de bar / sedentari ramat d'hereus de Grècia i Roma (...) han bastit el nou temple del culte muscular / on oficien bípedes de ment fogosa i soma.” Narcís Comadira té, en canvi, una Oda a Pep Guardiola, jugador a qui dedica aquestes paraules: “Aranya cerebral / que controles els fils / elèctrics de la tarda.”

També cal considerar Joan Manuel Serrat com a poeta que canta i la seva impagable cançó dedicada a Kubala: “La para amb el cap / l'abaixa amb el pit / l'adorm amb l'esquerra (...) i la toca just / per posar-la en el / camí de la glòria (...) futbol en colors, bocada de gurmet / punta de ganxet / canyella fina.” I no és poesia també el que deia Imma Merino el 2 d'octubre passat en aquest diari en distanciar-se de les grades cridaires?: “La bellesa requereix un cert silenci per ser contemplada. La manera com juga aquest Barça és per patir la síndrome de Stendhal i desmaiar-se.”