Tret de sortida. Usain Bolt arrenca a córrer i en segons ja és campió. Res a pelar, ni a discutir. Ni àrbitres ni gaites. L'única conversa possible sobre uns 100 metros llisos, o qualsevol altre competició basada a ser el més ràpid, més àgil, més fort, és la de l'elogi i l'encadenament d'adjectius, matèries primeres que s'esgoten aviat. Es veu en qualsevol barra de bar: vau veure el Bolt? Quina bèstia, quines cames, una bala, el paio. L'interlocutor assenteix, potser afegeix algun adjectiu més enginyós, o hiperbòlic, i es canvia de tema. No hi ha polèmica possible: sempre guanya la cursa el millor.

Res a veure amb els esports d'equip, més complexos, en què la tàctica, el factor estratègic, la intel·ligència, també juguen, i en què es multipliquen els factors incontrolables, els que poden fer que un partit no el guanyi qui ha jugat millor. I més en un esport com el futbol, amb puntuacions inusualment curtes. Un final ajustat en bàsquet és sinònim d'igualtat, de rendiment similar. En futbol, no. El futbol és l'esport amb el grau d'incertesa més alt, fins i tot per a l'equip amb els jugadors més dotats i l'estrateg més fi a la banqueta. D'aquí ve el seu èxit, que els cursis expliquen dient amb allò que és injust com la vida i vinga metàfores. En qualsevol cas, la multiplicitat de circumstàncies i conflictes que es donen en un partit, combinada amb un marcador final que sovint es pot considerar que no reflecteix els mèrits d'uns i altres, és un preuat combustible per a la conversa, per a la discussió.

De totes les aportacions de Guardiola, potser la més gran ha estat la de fer que (gairebé) sempre, en cada partit, guanyés el millor. Que els factors externs no tinguessin capacitat d'influir en el resultat. Quan Guardiola diu que la sort no existeix, d'això parla, de minimitzar la influència de l'atzar, que pot tenir forma de decisió arbitral, de falta de punteria d'algun jugador o de porter rival inusualment encertat. Sabedor que tenia el millor equip, ha treballat per combatre la incidència dels factors incontrolables per la via d'una superioritat aclaparadora, d'un domini abassegador, de possessions del 110%. És un afany desaforadament romàntic, per impossible, una tasca hercúlia i sisífica, i durant un temps llarguíssim –i no el mes que va durar el Brasil del 70– se n'ha sortit. En dóna fe l'insolent, inèdit, percentatge de títols assolits pel Barça en tres anys i mig: 13 de 16, abans del defalliment, de què el marge de superioritat s'hagi reduït i que s'hi hagi colat el marge d'error. Per això l'esgotament, el buidatge, de l'entrenador, que durant quatre temporades ha assumit un repte sisífic i una paradoxa: la de sublimar el futbol per la via de fer tendir a zero un dels seus trets diferencials, el que atia les discussions i el converteix en l'esport rei. A això es refereixen els que diuen que el Barça avorreix. Que les coses tornin a lloc és una gran notícia per als bars, diaris i tertúlies, on fa temps que s'havien esgotat els adjectius.