La casa dels invents

L'any 1996, quan es va disputar l'Eurocopa de futbol a la Gran Bretanya, trenta anys després del mundial del 1966, es va promocionar l'esdeveniment amb l'eslògan El futbol torna a casa. Els britànics van voler remarcar d'aquesta manera que el futbol l'havien inventat ells i que el món, si fa no fa, els ho havia d'agrair.

Ningú ha estat tan agosarat per fer una afirmació semblant ara que els Jocs tornen a Londres, 64 anys després, i per tercer cop en la història. De tota manera, encara que el restaurador dels Jocs fos un francès, el baró Pierre de Coubertin, aquest va passar llargues estades a la Gran Bretanya, on es va contagiar de l'afició per l'esport dels ociosos aristòcrates britànics de final del segle XIX i de les idees del pedagog Thomas Arnold sobre les bondats de l'esport en contraposició al corrent germànic i nòrdic que es decantava més per la gimnàstica.

L'esport modern no es podria entendre tal com és sense l'aportació britànica. Molts dels 26 esports que es disputaran en els Jocs de Londres se'ls van inventar, o els van modernitzar o els van regular els britànics. Hi ha molts esports sobre el quals els historiadors no es posen d'acord sobre quan i com es van començar a practicar, o si els jocs que es feien en diversos països es poden relacionar o no amb els esports actuals. En el que quasi tothom està d'acord és que la reglamentació i l'estructura organitzativa de moltes disciplines va ser cosa dels britànics. Més que res, perquè com que van ser els primers que van començar a organitzar competicions, van haver de decidir com ho feien. La regata entre Oxford i Cambridge es va començar a disputar el 1829 –la imatge és de la regata del 1893–; a la Universitat d'Eton es van fer proves d'atletisme el 1837, el Grand National d'hípica, el 1839; l'obert britànic de golf, el 1860; el 1871 ja es van enfrontar les seleccions d'Escòcia i Anglaterra en un partit de rugbi. La imatge gran d'aquesta plana és d'un partit de futbol que les seleccions d'Anglaterra i Escòcia van jugar el 1875 a Londres. El 1872 es va començar a jugar la copa d'Anglaterra de futbol i el 1877, el torneig de tennis de Wimbledon. La Football Association es va crear el 1863 i la Rugby Union i l'Amateur Athletic Association, el 1871.

Tot aquest impuls dels britànics de crear competicions i federacions a casa seva, però, es convertia en una mena d'aïllacionisme quan era l'hora de sortir de les seves fronteres. La fundació del Comitè Olímpic Internacional (COI) i el restabliment dels Jocs Olímpics en el congrés de París del juny del 1894 no va ser una excepció al desinterès britànic per tot allò que no fos seu. Hi va haver diversos delegats d'associacions esportives britàniques en el congrés del 1894 i dos britànics, Charles Herbert i Lord Ampthill, van ser triats entre els tretze membres del primer COI.

Tot i això, el primer Comitè Olímpic Britànic (British Olympic Association) no es va crear fins onze anys després, el 1905, quan ja s'havien disputat tres edicions dels Jocs Olímpics i ja s'havien fundat vuit comitès olímpics (França, Estats Units, Austràlia, Alemanya, Grècia, Hongria, Noruega i Dinamarca).

La concessió de pressa i corrents dels Jocs del 1908 a Londres després de la renúncia de Roma va començar a canviar el punt de vista britànic, ja que es van veure obligats a compartir amb la resta del món les seves experiències sobre organització i reglamentació, perquè la immensa majoria de les federacions internacionals actuals no existien. Cal tenir present que la Federació Internacional de Natació, per exemple, es va fundar a Londres tot just acabar-se els Jocs del 1908 i que la d'atletisme no es va crear fins el 1912, durant els Jocs d'Estocolm. Només dues de les federacions internacionals dels 26 esports que es disputaran a Londres, les de gimnàstica i rem, ja existien quan es van disputar els primers Jocs Olímpics el 1896.