El 24 de setembre del 1988, Ben Johnson va batre Carl Lewis en la final olímpica dels 100 m a Seül, encara amb més autoritat que no ho havia fet un any abans en el campionat mundial de Roma, amb un rècord mundial, de 9.79. Dos dies després, es va anunciar que havia donat positiu amb estanozolol, un anabolitzant. Johnson va negar que hagués pres res, es va defensar dient que havia patit un sabotatge i en va culpar l'entorn de Carl Lewis. No li va servir de res. Va ser desqualificat i sancionat amb dos anys. L'escàndol va provocar una investigació judicial al Canadà que es va acabar amb Johnson reconeixent la seva culpa. La confessió va fer que la IAAF li retirés les marques i els títols fets durant els anys en què va confessar que es dopava. Va perdre, entre d'altres, el títol mundial i el rècord dels 100 m que havia fet el 1987, que, a més, van anar a parar a mans de Carl Lewis. Un cop complerta la sanció, el canadenc va tornar a les pistes però al contrari d'altres atletes que reapareixien encara més forts que abans de la sanció, ni es va acostar a l'atleta que havia estat. Va tornar als Jocs a Barcelona però no va fer res. Un segon positiu el1993 el va excloure definitivament de l'atletisme amb una sanció a perpetuïtat.

El positiu de Ben Johnson és el més conegut de la història dels Jocs Olímpics. Justament vint anys abans, el 1968, el COI va començar a prendre consciència que hi havia dopatge en els Jocs. El suec Hans-Gunnar Liljenvall, que feia pentatló, va tenir el trist honor de ser el primer positiu de la història olímpica en tenir massa concentració d'alcohol a la seva orina. Els controls es van començar a fer quan es van tenir els mitjans per detectar les substàncies que es consideraven perilloses. Des dels anys trenta ja se sabia que els esportistes utilitzaven estimulants. En la sessió que es va fer el 1938 al Caire, el COI va avisar que “qualsevol persona que rebi o doni productes dopants no hauria de ser admesa en les competicions d'amateurs ni en els Jocs Olímpics”.

L'agost del 1968, dos mesos abans dels Jocs de Mèxic, el president del COI, Avery Brundage, va enviar una circular a tots els comitès nacionals en la qual els deia que el COI no tenia pas la intenció de fer controls a tots els esportistes que anessin als Jocs i que no havia tingut mai la intenció d'agafar la responsabilitat de fer controls a set o vuit mil esportistes. “El COI té les seves regles; ha definit el dopatge i s'ha d'assegurar que el comitè organitzador s'ocupa activament dels controls. Però els controls es deixen en altres mans. Aquesta és una responsabilitat que el COI no té la intenció d'assumir. La responsabilitat del COI és tenir reglaments intel·ligents i que els mètodes correctes siguin utilitzats”, va escriure Brundage.

El 1966 es va elaborar una primera llista de substàncies prohibides que el 1967, en la sessió de Teheran es va fer pública. Es prohibien les amfetamines, l'efedrina, els estimulants del sistema nerviós central, els narcòtics analgèsics, els antidepressius i els esteroides anabolitzants. En els Jocs de Mèxic es van fer 667 controls, amb el cas ja esmentat del pentatleta suec com a únic positiu.