El dia 29 d'agost es van inaugurar a Londres els XIV Jocs Paralímpics d'estiu. Fa 20 anys, el 3 de setembre del 1992, ho feia Barcelona. Els Jocs han tornat als seus orígens. L'esport adaptat va néixer a Stoke Mandeville, prop de Londres, on Sir Ludwig Guttmann, metge jueu d'origen alemany, feia servir l'esport per rehabilitar ferits de la Segona Guerra Mundial. Va organitzar els primers Jocs per a persones amb discapacitat l'any 1948, on 16 esportistes en cadira de rodes van competir en tir amb arc i polo. Quatre anys després, es feien a Stoke Mandeville els primers Jocs Mundials en cadira de rodes, que es van celebrar cada estiu fins a l'any 1997. El Dr. Guttmann, nomenat pel Papa Pau VI com “el Coubertin dels discapacitats”, va aconseguir organitzar el 1960, seguidament dels Jocs de Roma, els primers Paralímpics de la història, portant així a les persones amb discapacitat a l'Olimp de l'esport.

Els de Barcelona 92 van ser els IX Jocs Paralímpics i també un punt d'inflexió, per moltes raons. Per primera vegada el mateix comitè (COOB 92) organitzava els Olímpics i els Paralímpics. Gràcies als esforços del comitè i de les federacions internacionals, es van estrenar els nous mètodes de classificació funcional, que permeten competir entre si esportistes amb diverses discapacitats; un canvi radical per a l'alta competició. El mateix COOB 92 va fer que els Paralímpics tinguessin les mateixes instal·lacions olímpiques: estadi de Montjuïc, Palau Sant Jordi, piscines Picornell, Palau Olímpic de Badalona, La Teixonera... i la vila olímpica o paralímpica. La resposta ciutadana que van suscitar els Jocs va ser extraordinària. Els Jocs Paralímpics de Barcelona 92 ostenten el rècord d'espectadors: a la muntanya olímpica, l'11 de setembre, hi havia més d'un milió de persones. Els voluntaris van ser exemplars: gent jove i no tan jove que inicialment va voler participar en els Jocs, van passar als Paralímpics, van treballar ferm, amb extrema il·lusió i van ser un exemple de solidaritat i respecte a la diversitat. La ciutat s'hi va abocar; les classes a l'escola no havien començat, lluïa el sol i els colors olímpics convidaven famílies senceres a admirar els i les esportistes amb discapacitat que demostraven de què eren capaços, superant fins i tot les gestes dels seus antecessors... realment espectacular. No oblidarem mai la impressió que sentien aquells atletes, en veure's tan estimats, dins un estadi ple de gom a gom.

Ells van marxar, però van deixar empremtes que perduren, tot i semblar invisibles. La normalització té això: fa imperceptible la diferència. Van quedar instal·lacions adaptades i la supressió urbana de barreres arquitectòniques. TMB va iniciar un pla d'adaptació del transport urbà; justament el maig passat informava que estan adaptades 116 de les 139 estacions de metro (un 83%) fent de Barcelona una de les ciutats millor adaptades del món. El sistema esportiu per a persones amb discapacitats català i estatal va fer un pas endavant; potser no tot el que esperàvem, però han seguit sorgint campions paralímpics catalans. Es va impulsar el programa Hospisport a Catalunya per facilitar la pràctica de l'esport adaptat a persones en fase de rehabilitació hospitalària, que va ser limitat per altres ciutats i va rebre premis nacionals i internacionals. Bons professionals de diverses àrees van formar-se mercès a l'experiència assolida en l'organització, que han seguit treballant en la gestió i la formació inclusiva. Però el més important és que els Jocs Paralímpics van significar un canvi en l'imaginari col·lectiu sobre les persones amb discapacitat i en les actituds envers elles. Fins aleshores, per la majoria de la gent era un fet sorprenent que una persona amb discapacitat fes esport, i impensable que alguns fossin atletes d'alt nivell. El canvi de direcció va obrir un procés de normalització de les persones amb discapacitat, a través de l'esport. Cal reconèixer el paper que van tenir prohoms com l'enyorat Joan Palau Francàs, fundador de la federació catalana, que va dirigir des del 1992 fins a la seva mort, l'any passat, la federació espanyola d'esports per a persones amb discapacitat; sempre va impulsar l'ideal de parlar d'un únic esport, sense diferències.

Des del 2004 el Comitè Paralímpic Internacional promou la inclusió en l'esport. Una empresa lenta, amb obstacles: hi ha tantes diferències de cultures, de nivells de vida, de models esportius, de recursos... que cal sumar esforços de tothom. Des de la Universitat Ramon Llull treballem en un projecte per facilitar aquest treball i comprovem que les actituds de la gent són bones i que les dificultats vénen fonamentalment dels sistemes d'organització i del finançament. Els Jocs del 1992 van tenir efectes positius; ara que tenim més coneixement convé prémer l'accelerador. Igual que Barcelona va ser capdavantera, poden fer-se gestos per propiciar avenços en la direcció inclusiva. Que som en una època de crisi? No es tracta tan sols de recursos econòmics; invertir capital humà en persones i col·lectius més desafavorits és invertir en nosaltres mateixos, en aconseguir una comunitat més benestant. Un tasca en la qual l'esport pot ajudar molt, com en tantes altres fites socials.

La presència de persones amb discapacitat ens humanitza. Ens descobreix que tots som una mica limitats, i a la vegada que potencialment il·limitats. Les diferències ens apropen i ens fan més solidaris. Contemplar aquests esportistes ens mostra que qualsevol persona és capaç d'arribar allí on es proposi. El foment de l'activitat física i l'esport per a les persones amb discapacitat és una manera d'assolir el valor de la igualtat.