Més esport

Assignatura pendent

NFL. Ha passat més d'un any des que es va acordar intensificar la lluita contra el dopatge, però ni la lliga ni el sindicat de jugadors encara no s'hi han posat per determinar les mesures adients

El futbol americà encara està molt lluny de molts altres esports, com l'atletisme i el ciclisme, en la lluita contra el dopatge. Els esports d'equip, tradicionalment, arreu del món sempre se n'han mantingut una mica al marge, no se sap si per un silenci que va bé a tothom o perquè hi ha l'errònia creença que depenen en gran part del talent natural i no tant del físic. Aquest esport en concret ha evolucionat tant que a ulls dels ignorants, l'exuberància física és sinònim de dopatge en el que és una associació d'idees tan primitiva com ignorant.

Però el cert és que l'NFL, com la resta d'esports d'equip arreu del món, encara té una assignatura pendent amb la lluita per mantenir-se lliure de culpa. Cal dir que l'enemic contra el que ha de lluitar el comissionat de la lliga és l'hormona del creixement (HGH), també coneguda com a anabolitzants. Aquestes hormones fan créixer la massa muscular de l'esportista de manera antinatural provocant un increment del rendiment físic. Posats a comparar, l'hormona del creixement en la lliga de futbol americà és com l'EPO en el ciclisme, la substància prohibida més utilitzada.

No van amb la Usada

Hi ha molts aspectes que denoten certa falta de transparència en la lluita contra el dopatge a l'NFL. Per exemple, la lliga no està controlada per la Usada (l'Agència Antidopatge dels Estats Units) amb la qual cosa no signa les mateixes normes que qui va acabar enxampant Lance Armstrong. La Usada va d'acord amb les normes de l'Agència Mundial Antidopatge (WADA) però la lliga, igual que l'NBA, l'NHL, l'MLB i la boxa, té les seves pròpies normes.

Fins ara, a l'NFL no hi ha controls de sang, sinó d'orina. Per tant, les possibilitats de trobar l'hormona del creixement es redueixen a un percentatge molt baix. I a sobre, si enxampen qualsevol jugador, la sanció és de només quatre partits, a diferència d'esports com el ciclisme, en què poden arribar als dos anys.

Canvis sense efecte

A l'estiu del 2011, els jugadors i la lliga van acordar un nou conveni que a banda de les millores econòmiques pertinents incloïa un canvi importantíssim en la política antidopatge. El control davant l'hormona del creixement, el duria la WADA. Abans, però, la lliga i el sindicat de jugadors s'havien de posar d'acord en com es farien aquestes proves; i encara avui, gairebé un any i mig després, no hi ha entesa. “Desafortunadament, no tenim acord”, va dir Roger Goodell la setmana passada en un acte a la Universitat de Harvard. “N'hem parlat aquesta setmana i crec que és un tema que és de l'interès de tots, perquè afecta la salut i la seguretat dels jugadors i també afecta directament el joc”, va afegir Goodell, que planeja més reunions: “Esperem tenir més reunions en les properes dues setmanes, en què espero deixar tancats alguns temes, perquè quan vols fer alguna cosa com aquesta, ho has de fer bé.” És a dir, molt millor que ara.

CONTROLS D'ORINA

Sense els controls de sang, que no se'n fan, és molt difícil detectar l'hormona

ESPORTS D'EQUIP

S'han mantingut normalment al marge de la lluita aferrissada contra el dopatge

HORMONA (HGH)

És com l'EPO en el ciclisme, la droga més utilitzada per part dels jugadors de futbol americà
Recepció-
En una jugada d'atac, és l'acció de rebre una passada del quarterback o del jugador que hagi fet aquesta acció tècnica. Es considera com a recepció quan un jugador té la pilota agafada amb una mà i toca amb els dos peus a terra. Si no la té ben agafada o no toca amb els dos peus a terra, es considera incompleta.
Intercepció-
És una acció en defensa, en què un jugador s'interposa en la passada del quarterback al receptor, agafant la pilota i recuperant la possessió. Es considera recepció amb les mateixes normes que una recepció.
‘Fumble'-
És l'acció en què un jugador que porta la pilota en perd el control, de manera que queda viva perquè l'equip rival la pugui recuperar o no.

Greuges comparatius

No hi ha ningú que s'atreveixi a posar en dubte els controls antidopatge en els esports d'equip. Diuen del ciclisme i de l'atletisme que són dos dels esports més bruts en aquest sentit, però, casualment o no, són els que passen més controls. Els ciclistes han d'estar localitzables sempre, han de notificar si canvien de domicili i han d'aguantar les visites sigui on sigui dels anomenats vampirs. Ells viuen amb la pressió social de demostrar sempre la seva innocència com si fossin culpables només pel fet de practicar un esport determinat. En canvi, els esportistes d'equip com ara el futbol americà, el futbol europeu o el bàsquet arreu del món [per citar-ne alguns] passen molts menys controls antidopatge a l'any, no han de donar cap explicació social i no estan a l'ull de l'huracà rebent, a més, indults que ni es creu ni explica ningú.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)