L'altre dia una efemèride que publicava aquest diari em va cridar l'atenció: el dijous 3 de gener feia 33 anys de l'arribada de Roberto Dinamita, el davant brasiler que va substituir el golejador austríac Hansi Krankl. I va fer una llufa estratosfèrica: el sobrenom que li havia posat un periodista en el seu debut amb el Vasco de Gama a Barcelona ni es va ensumar. S'hi va estar dos mesos, va jugar nou partits de lliga, en què va marcar dos gols i un altre de la supercopa d'Europa. I cap a casa. Tot això, el 1980, amb un Barça a la deriva: el va fitxar Rifé, que després seria acomiadat, i el seu substitut, Helenio Herrera, ja no hi confiaria gaire.

No sé per quins estranys designis dels lapsus, a Roberto Dinamita (diputat al Brasil i ara president del Vasco de Gama) sovint l'he confós amb Romerito. Així com de Dinamita sols n'he sentit referències, de Romerito sí que en tinc memòria. De fet, ocupa el rengle de les primeres frustracions futbolístiques. Ell és paraguaià, però té característiques paral·leles a Dinamita: va ser un fiasco estratosfèric, a l'inici de l'era de Johan Cruyff, i també es va dedicar, un grapat d'anys més tard, a la política. Just acabat d'arribar, Romerito va debutar en un Barça-Madrid; va jugar sis partits més, una lesió d'un mes en un turmell i un sol gol contra el Màlaga. Encara es troba pel Youtube. Probablement va arribar, també, en un moment d'urgències, en què encara el mestre Cruyff no havia aconseguit domar l'entorn. La grandesa i la petja històrica dels anys posteriors deixa aquest fracàs en anècdota.

Casos tan flagrants deuen doldre, primer de tot, al futbolista. La seva fortalesa mental, les circumstàncies del club i la plantilla hi fan. De vegades, és mala sort. D'altres, incapacitat del futbolista. Els dos exemples són de l'Amèrica de Sud, on la quinta essència del futbol total que practica el Barça, i el seu ordre tàctic, és una cosa plenament desconeguda. Bé que Mascherano i Alves es van adaptar, al seu moment, al joc del Barça. Sí, però previ pas per altres equips europeus. I Alexis està en procés de fer-ho –encara no hi he perdut la paciència–. Tot això ho dic pels dubtes del presumpte fitxatge de Neymar pel Barça. És clar que el de Dinamita i Romerito són casos extrems, i que Neymar s'entreveu fora de sèrie. Però serà capaç d'adaptar-se a aquest Barça? Quin paper tindria a la davantera? Sabria pressionar? O enganxar-se a la banda? O sobreviure en espais raquítics de terreny? Seguirà la tradició d'inestabilitat dels ariets brasilers? Més enllà de la pressió, l'alta competició i la distància cultural que ja existien en les èpoques de Dinamita i Romerito, els últims anys hem vist que cal un aprenentatge del futbolista per jugar en aquest Barça. I una predisposició a fer-ho: disciplina tàctica i interiorització d'un seguit d'esquemes, que després es poden adornar amb el talent individual. La política de fitxatges també ho ha de tenir en compte. Jo només ho dic.