La petjada que els pilots catalans han deixat en el Dakar és fonda i marcada. Els títols de Nani Roma (1) i Marc Coma (3), tots en la categoria de motos, han estat el punt culminant dels èxits dels pilots del país en la qualificada com a prova de motor més dura del planeta. Molts altres són els noms de representants catalans que han lluitat per la victòria en el Dakar (Jordi Arcarons, Isidre Esteve, Josep Maria i Salvador Servià...), però el pioner de tots ells és Carles Mas. Just avui, l'expilot de Barcelona celebra els 25 anys de la seva primera victòria en una etapa del Dakar. Era el primer pilot del país que ho aconseguia. Fins i tot el primer de l'Estat.

Va ser en la setena etapa de la desena edició, que va tenir un recorregut entre Djado i Arlit, al Níger, de 668 quilòmetres. Aquella era la quarta participació de Mas en el Dakar, i la primera amb un equip amb cara i ulls: “Havia invertit tres anys a guanyar experiència i mitjans per a aquella victòria. Per primer cop tenia una moto oficial [una Yamaha] i vaig poder fer un equip propi amb dos camions d'assistència. Érem setze persones, totes catalanes. Mai més no hi ha hagut, en el Dakar, una estructura pròpia com aquella feta només a casa”, recorda per a aquest diari.

Carles Mas va necessitar 6 hores i 39 segons per completar l'etapa, i va treure 2 minuts i 3 segons a Stéphane Peterhansel, que tot just debutava en la prova africana abans de guanyar els seus deu títols. “Els 300 quilòmetres primers eren pel desert del Teneré. L'inici era molt ràpid, però llavors la navegació es complicava. Calia trobar un pas per les dunes i entrar a un oued [un canó per on s'obre pas el curs de l'aigua] per creuar un massís”, detalla l'expilot.

A l'arribada, pràcticament no va tenir temps ni de celebrar-ho: “Estava pendent que arribessin els altres dos companys d'equip [Fernando Gil i Xavi Riba]. La pressió era brutal, perquè hi havia molts problemes de navegació i sabies que podies perdre't fàcilment. Celebrar-ho? L'important es que arribés tot l'equip.”

El quart lloc va ser la seva posició final en aquella edició, guanyada per Edi Orioli. El millor resultat de Mas en el Dakar va ser el subcampionat del 1990, i encara va aconseguir cinc victòries d'etapa més. El 1996 va abandonar la categoria de motos i l'any següent va participar, com a copilot, en la seva única edició en cotxes. Mas recorda la duresa d'aquell època, més extrema que no pas ara: “No sabíem què era hidratar-se. No hi havia camel bags i podies fer una etapa sencera bevent només mig litre d'aigua. Menjàvem malament i dormíem pitjor.”
També explica les dificultats que plantejava la navegació: “Si perdies el ritme de cursa acabaves deixat de la mà de déu. Podies perdre't una setmana en llocs molt solitaris i
remots i, al cap d'un any, podies assabentar-te de les aventures d'algun pilot que ja no havies vist més.” Aquell 9 de gener del 1988, però,
va tenir el camí més clar que ningú.