Fa uns quants dies hi havia a casa un meu amic israelià (un crític i historiador del cinema que viu, escriu i fa classes entre París i Tel-Aviv) que, mentre esmorzava a la cuina, es va posar a cridar alguna cosa semblant a “És boníssim!” Jo era en una altra part de la casa i, en principi, no em creia que fos ell qui cridava. Això perquè és un noi content, però assenyat. Primer em vaig pensar, doncs, que els crits venien de l'exterior, com si un veí s'hagués tornat boig. Però hi va haver un moment en què vaig tenir la certesa que el boig era a casa. Com que l'Ariel, així s'anomena, no parla català, vaig considerar que cridava alguna cosa fonèticament semblant a “és boníssim”, però que no ho era. Tanmateix, per què no? No en tenia consciència, però podia haver-me sentit a mi dir-la i fins i tot cridar-la. O potser l'havia sentit al carrer i li havia fet gràcia. O a la televisió. O què sé jo. No sé si va ser ben bé així, però imagino que aquestes preguntes em van passar pel cap durant els segons que, després de la meva incredulitat inicial, vaig tardar a reaccionar abans d'acostar-m'hi i preguntar-li: “Ariel, què crides?”

L'Ariel, que va passar-se uns dies a Barcelona amb un humor magnífic perquè la ciutat li encanta, es va posar a riure i em va respondre que aquell crit es va fer popular durant uns dies a Tel-Aviv després que en un canal de televisió repetissin un gol magnífic de Messi mentre l'àudio reproduïa l'exclamació entusiasta d'un comentarista radiofònic català: “És boníssim, és boníssim, és boníssim!” Em va assegurar que a la ciutat israeliana va haver-hi una propagació enriolada d'aquesta exclamació perquè, fonèticament, és idèntica a una pregunta en hebreu que pot traduir-se així: “On és Nèssim?” És a dir que, celebrant de manera implícita el gol de Messi, mig Tel-Aviv buscava un tal Nèssim i es petava de riure.

Aquest meu amic és un gran aficionat al futbol, cosa que ens vincula gairebé tant com el gust compartit per una sèrie de cineastes, i per això mateix fa temps que segueix el joc del Barça. Evidentment, creu que Messi “és bonísssim”, però, quan ho cridava a casa, encara no sabia què volia dir. Jo crec que ho va cridar perquè estava content, però també perquè, un cop jo el sentís li explicaria el significat d'aquell “és boníssim”. No va ser l'única vegada que va cridar-ho. De tant en tant hi tornava i, la veritat, semblava una mica boig. Com reia! L'última nit que va passar a Barcelona vam veure el partit d'anada de les semifinals de xopa entre el Madrid i el Barça (1-1) quan res anunciava el desastre de la tornada.

Vaig pensar en l'“és bonísssim” que cridava l'Ariel durant el partit entre el Barça i el París Saint-Germain que, finalment, va permetre que l'equip entrenat per Tito Vilanova (que ens hi espera!) accedís a les semifinals després d'un llarg patiment. Hi vaig pensar mentre Messi era a la banqueta menjant-se les ungles i els barcelonistes el trobàvem a faltar mentre el Barça naufragava pels propis errors i per les envestides d'un equip ràpid i potent. Hi vaig pensar quan Messi va entrar al camp i, amb una pota ranca, va ser capaç de desequilibrar la defensa contrària creant una jugada que, amb la intervenció de Villa, va propiciar el gol de Pedrito. Tothom n'ha parlat. Les cròniques ho han fet present. En plena vida futbolística, Messi s'ha convertit en llegenda. També en una mena de tòtem, una figura sagrada que imposa respecte. De moment, no n'hi ha prou amb tenir-lo a la banqueta, però només de sortir al camp, encara que gairebé no pugui córrer, passa alguna cosa. És un fet carregat d'ambigüitat per al Barça: és magnífic i alhora preocupant per la dependència que representa. En fi, tot el camp hauria d'haver estat un clam: “És boníssim!”