El Madrid de Mourinho va acabar entregant la lliga al Barça contra l'Espanyol. El Madrid de Mourinho, agullonat, ridiculitzat i bufetejat públicament pel seu tècnic, el Madrid que seguirà sent de Mourinho fins que aquest marxi, va acabar donant la lliga. Deu fer mal en un club que ha fet de la casta i el señorío sant i senya: en un partit a la deriva, fas que el màxim rival, que tenia guanyada la lliga des de feia temps, però l'havia de guanyar encara, se l'acabi emportant sense ni baixar de l'autocar. Bé, pròpiament sense ni pujar a l'avió cap a Madrid.

S'acaba partit i lliga –quan falten quatre jornades per al final, quan falta un mes perquè tothom se'n vagi de vacances i Mourinho cap a Londres– i el portuguès es dedica a martiritzar els seus. Els que encara són els seus i aquest mes encara li pagaran la nòmina. Sembla aplicar el xarop de bilis i sadisme que sol gastar amb els seus rivals, o més concretament, que aquests anys ha gastat amb el Barça i sobretot amb Guardiola. O tot o res. O amb mi o contra mi. O acates o t'esventro en canal. Oi, Pepe, antic ca fidel?

I ara a Madrid s'omplen d'escarafalls i defensen símbols del madridisme víctimes col·laterals com Iker Casillas. Oi que reMou tastar aquest xarop tan amarg? És ridícul. Tots sabem que si en aquells últims minuts amb el Borussia de Dortmund el Madrid hagués fet un gol (és igual, amb el cul, de doble fora de joc, amb quatre mans seguides, set faltes i vuit mastegots) no estaríem parlant de tot això. I a la casa blanca ara no es recordarien de Casillas ni censurarien les sortides del seu capo, abans llorejades per valentes, còmiques i genials. Tampoc cal anar tan lluny, oi? Després de l'eliminació contra el Bayern, quants culers no clamaven per un canvi d'entrenador immediat? De fet, no vull ni pensar quants encara ho pensen, abeurats amb massa ganes en la malfiança i el contuberni.

Per aquesta vegada ha perdut la fúria de l'infern dels Pastorets de cartó pedra que és Mourinho i una manera estrictament maquiavèl·lica d'entendre la feina. Algun dia m'entretindré a recollir declaracions seves d'anys, a veure si hi ha manera de traçar algun esbós de perfil psicològic i no arrencar a córrer. A la sala de premsa de Cornellà-el Prat, va voler ressaltar la seva felicitació al Barça, com recargolant encara més les vísceres del Madrid, que divendres, en la final de la copa del Rei contra l'Atlético, poden quedar a assolellar. Deixeu-me que m'hi recreï: se n'ha fet un gra massa d'aquests discursos bonistes i zens de tant és Mourinho, de mirem massa el Madrid i estem acomplexats; al contrari! Què és una rivalitat, si no? Aquesta lliga del Barça s'ha de gaudir i valorar per tot el que és, ha costat i significa. La portada d'ahir d'aquest diari era totalment aclaridora: mireu les lligues del Barça d'aquests últims deu anys, i de la dècada dels noranta; i després, mireu enrere. Va, que mai estem contents.