De copa d'Europa a Champions

L'any 1955, l'exfutbolista francès i aleshores redactor i editor d'esports del diari parisenc L'Équipe, Gabriel Hanot, va tenir la idea d'organitzar un torneig de futbol que enfrontés els millors equips de cada país europeu. La poca consistència competitiva de la copa Llatina i l'èxit que al continent sud-americà estava tenint la copa Libertadores varen ser raons suficients per animar aquest periodista a embarcar-se en aquest projecte. La primera reunió va comptar, a més del citat Hanot, amb el seu company del diari Jaques Ferran i setze representants de diversos equips d'Europa, que van veure aquest torneig com una bona oportunitat competitiva.

Les reunions van tenir lloc a la mateixa redacció de L'Équipe els dies 2 i 3 d'abril del 1955. Es va decidir que la primera edició d'aquesta competició tindria lloc la següent temporada, la 1955/56. Els participants varen ser triats entre aquells que tenien més aficionats i renom, no pas els campions de les competicions estatals. També es van començar a organitzar les normatives per regir aquesta competició. S'enfrontarien per sorteig a doble partit i, en cas d'empat final, se celebraria un tercer matx en terreny neutral, els equips que arribessin a la final jugarien un partit en terreny neutral. Es va instituir el premi de la Pilota d'Or, atorgada per votacions dels periodistes. Curiosament, el primer guanyador d'aquest premi va ser Sir Stanley Matews, que ja estava al final de la seva carrera com a futbolista, tenia 41 anys i jugava a l'equip del Blackpool.

Queda per a la història de l'estadística que João Martins va ser el primer golejador d'aquesta competició novella. Jugador de l'Sporting de Portugal, va aconseguir marcar en el minut 14 de la primera part a l'estadi José Alvalade de Lisboa en el primer partit d'aquest torneig que enfrontava l'equip portuguès amb l'FK Partizan de Belgrad. Aquesta primera edició va tenir el Real Madrid com a campió gràcies a la seva victòria contra l'Stade de Reims de França.

No va ser fins a l'any 1966 que el trofeu va consolidar el seu actual disseny. Coneguda com l'orelluda, va ser el suís Jörg Stadelmamn l'encarregat de confeccionar-la. Un trofeu que fa 75cm d'altura i pesa 8 kg, es va decidir que només se'l quedarien en propietat aquells equips que el guanyessin tres cops seguits o cinc d'alternatius.

Poc es podia imaginar el bo de Hanot que, 50 anys després, la competició arribaria a generar 1.340 milions d'euros d'ingressos anuals gràcies als drets adquirits pels mitjans de comunicació i als contractes publicitaris, dels quals es destinen un 82% a premis. Així, cada equip participant rep un mínim de 8,6 milions d'euros per participar i el guanyador es pot embutxacar 37,4 milions d'euros.

El 1992 aquest torneig va canviar de format. Va deixar d'anomenar-se copa d'Europa de clubs per dir-se Champions League. Ja no hi havia enfrontaments directes a doble partit fins a vuitens de final, abans s'hauria de jugar una fase prèvia de grups. També es va instituir l'himne de la competició, una adaptació de l'obra de Händel Ladok the priest, amb una lletra que fa una al·legoria de la pau i del joc net. Està formatejada en els tres idiomes oficials de la UEFA: l'anglès, el francès i l'alemany.

Aquest any la final ha enfrontat per primera vegada en la seva història dos equips alemanys. El totpoderós Bayer de Munic, campió quatre vegades de la competició (té la copa en propietat per haver-la guanyat consecutivament els anys 1974, 1975 i 1976), contra la revelació del campionat, allò que en l'argot futbolístic sol anomenar-se tapat, l'equip del Borussia de Dortmund.

El 25 de maig passat vàrem tenir l'oportunitat de presenciar una final que va tenir tots els ingredients dignes d'un gran espectacle futbolístic. La incertesa del resultat, el domini altern, jugades meritòries, un estadi ple a vessar amb dues aficions comportant-se esportivament i l'emoció dels gols. Els dos equips van ser fidels al seu estil de joc, en termes d'empresa s'anomena upgrade (fidels a la seva pròpia identitat).

L'estil del Bayern de Munic, perfectament dissenyat pel veterà entrenador Jupp Heynckes, de 68 anys, amb un centre del camp físicament molt fort, on van destacar Schweinsteiger i el biscaí Javier Martínez, que enllaçaven contínuament amb els hàbils Robben i Ribéry. Al davant, un equip dirigit per Jürgen Klopp, de 48 anys, que sense tenir tants futbolistes de renom va aconseguir formar un bon col·lectiu. La fermesa del seu defensa Hummels, la potència de centrecampistes com ara Reus i l'oportunisme del polonès Lewandowski formaven l'eix de l'equip.

El partit en si va ser d'alternatives contínues; cada equip negociava l'enfrontament esgrimint les seves millors qualitats; uns bons replegaments de l'equip del Dortmund esperant sortir en velocitat al contraatac i un futbol més anàrquic dels muniquesos, no exempt de rigorositat tàctica. Un principi de matx en què l'equip teòricament menys favorit, el Borussia, va saber administrar millor el seu estil generant les millors ocasions de gol. Malgrat que tot l'equip muniquès negociava el partit amb un excel·lent porter, una bona seguretat defensiva i, de tant en tant, amb jugades individuals, sobretot de l'holandès Robben i del francès Ribéry.

El partit des del punt de vista de l'aficionat neutral va generar emoció, un matx sense treva amb jugades d'àrea a àrea amb bons elements tècnics, amb aturades fantàstiques dels porters; amb unes grades on destacaven el groc dels de Dortmund i el vermell dels muniquesos, els dos equips volien guanyar i això sempre s'agraeix.

Els gols no van arribar fins entrada ja la segona part. Així, en el minut 60, un esquerrà pur amb un moviment cap a la dreta va poder arrossegar diversos jugadors de l'equip rival, i en aquest cas algun jugador, per pura matemàtica, havia de quedar sol. Mandzukic va empènyer la pilota al fons de la xarxa: els bavaresos s'avançaven.

La resposta del conjunt de Dortmund va ser ràpida, ja que un clar penal de Dante a Reus el va transformar el turc Gündogan en el gol de l'empat. L'emoció per la incertesa del resultat, i just en el moment en què tothom pensava a administrar les seves forces per a la pròrroga, va sorgir del no res. La prima i onírica figura de Robben va empènyer subtilment la pilota al fons de la xarxa dels de Dortmund en l'últim sospir.

El Bayern, després de dues finals perdudes en els darrers tres anys, va aconseguir la Champions. Les escenes del final d'una banda representen l'alegria incontenible del vencedor i la tristor i les llàgrimes del perdedor, però va ser un partit en què el futbol va guanyar gràcies a l'actitud noble dels dos equips. Fins i tot l'àrbitre es va afegir a la festa, ja que va passar desapercebut. Com diria Don Pedro Escartín: “A efectes legals, l'àrbitre és aire.”