Orizaola, el tècnic de Berna
Enrique Orizaola va morir dilluns a Santander als 91 anys. Per al barcelonisme, la figura d'aquest entrenador de llarg currículum estarà per sempre lligada a la dissortada final de Berna. El 31 de maig del 1961, el Futbol Club Barcelona arribava a la seva primera final de copa d'Europa com a favorit enfront del Benfica portuguès. La seva sensacional plantilla, una de les millors mai reunides, tapava aleshores crisis institucionals de caràcter greu. Per començar, el club estava en mans d'una gestora liderada per Antoni Julià de Campmany, encarregada de la transició entre la presidència cessant de Miró-Sans i el procés electoral pendent entre dos candidats, Enric Llaudet i Jaume Fuset. Feia pocs dies que ambdós aspirants havien donat el vistiplau per al traspàs a l'Inter de Milà de Luisito Suárez, demanat per Helenio Herrera i per qui Angelo Moratti va pagar la xifra rècord de 25 milions de pessetes. L'operació semblava indispensable perquè la construcció del Camp Nou havia deixat un forat de 200 milions de pessetes i no hi havia manera de requalificar i vendre Les Corts. Des de la perspectiva actual, va ser la pitjor decisió esportiva mai presa: Luis Suárez havia de ser el relleu natural entre Kubala i Cruyff, acabat de distingir amb la Pilota d'Or i encara amb tretze anys de vida esportiva al davant. A sobre, el nou president Llaudet es va gastar 20 dels 25 milions fitxant quinze jugadors que no van servir per afrontar la profunda renovació desitjada.
Per acabar d'adobar-ho, seia a la banqueta suïssa Enrique Orizaola, substitut provisional després del cessament del serbi Ljubisa Brocic, relleu del destituït Helenio Herrera. El Barça s'havia fixat en Orizaola, jove talent tècnic, i li va oferir el càrrec d'ajudant per si fallava Brocic. Com tants altres contemporanis, el serbi havia començat bé el seu recorregut blaugrana. Fins i tot, l'equip havia eliminat el Real Madrid per primer cop en la història de la competició en uns polèmics vuitens de final arbitrats pels anglesos Ellis i Leafe, molt discutits des de Chamartín. L'inoblidable gol d'Evaristo, llançat en planxa per rematar de cap una centrada d'Olivella, va posar punt final a l'hegemonia continental blanca. Però el camí es va tòrcer immediatament. El Madrid es va revenjar amb un immediat 3-5 en la lliga i el Barça va dir adéu al campionat ja a mitja temporada després d'empatar 2-2 contra l'Athletic a l'Estadi, punt final del recorregut de Brocic. Orizaola va agafar l'equip amb l'única aspiració d'aconseguir l'Orelluda. Després d'una aferrissada eliminatòria de semifinals contra l'Hamburg, resolta en el tercer matx de desempat, el Barça per fi va obtenir plaça en la trobada del Wankdorfstadion de Berna. Tot i això, quatre dies abans, li va tocar eliminar l'Espanyol en una duríssima eliminatòria de copa que provocà la baixa de Joan Segarra, el gran capità.
Orizaola, home capacitat, diplomàtic, educat i amb mà esquerra, dirigia estrelles a les quals superava en pocs anys d'edat. Va decidir jugar la final amb Ramallets; Foncho, Gensana, Gracia; Vergés, Garay; Kubala, Kocsis, Evaristo, Suárez i Czibor, onze amb alguna variant tàctica. Així, el lleidatà Enric Gensana ocupà el lloc de central, avançant la posició del basc Jesús Garay al mig del camp, primer encarregat d'organitzar i abastir de pilotes Suárez, que va completar una fantàstica final tot i estar ja oficialment traspassat. Molts anys després, hem sabut que Kubala va disputar la final enfaixat, víctima d'una hèrnia discal, pràcticament de figura decorativa. El mite blaugrana havia pressionat Orizaola demanant-li jugar de titular perquè, segons el seu argument, la defensa portuguesa estaria molt pendent de la seva llegendària fama i així deixaria més lliure la resta de figures d'atac. La decisió final va anar en perjudici del titular Ramón Villaverde, resignat a callar i deixar la plaça a Laci.
El matx, que ha passat a la posteritat com la final dels pals quadrats, va resultar el súmmum de la desgràcia per al Barça, castigat per quatre xuts estavellats als pals i clamoroses errades defensives que provocaren la immensa sorpresa del 3-2 final favorable al Benfica. Fent curta una llarga història carregada de significatives anècdotes, aquell va ser el punt final d'un equip prodigiós, prematurament desballestat. A Orizaola també li van obrir la porta de sortida, rellevat a la banqueta per Lluís Miró de cara a la nova temporada. Dues dècades després, el cantàbric tornaria al club per fer informes tècnics al servei del britànic Terry Venables i altres responsables tècnics, i d'ell va ser l'autoria de l'estudi d'espionatge de l'Steaua de Bucarest just abans de la també funesta final de Sevilla, l'any 1986. Molt considerat pels seus deixebles i per la gent del club, Orizaola va quedar eternament condicionat per la desgràcia soferta a Berna, per haver perdut sota un cúmul de desgràcies l'únic matx que calia guanyar.