La volta, la poma

Era d'una marca de joguines, vermella i amb un carenat que simulava una motocicleta; la primera. Encara duia les rodes petites per no caure. “Me'n vaig a fer la volta a la mansana”, avisava a casa. Ja aleshores m'agradava anar a la meva. I sortia del pati amb un sol objectiu: completar la volta a l'illa de cases sense baixar de la vorera. Sí, aleshores, l'educació encara no m'havia corregit el barbarisme. Sóc fill d'andalusos, a casa hem parlat sempre català, em guanyo la vida escrivint aquí i la meva germana n'és professora, a secundària. Però tornem a l'essència. La bicicleta.

La primera. En van venir més, i llavors ja sortia a fer volts pel barri. Fins que vaig créixer prou perquè el tiet Joan em cedís la de carreres. Taronja, i havia estat ben bé tres o quatre anys esperant penjada a l'altell del seu garatge. El tiet, que em va fer del Barça. “Mira que fort que xuta!”, deia. El càncer el va deixar sense veure el xut de Koeman a Wembley. Ni el camió de llenya que li havia de comprar quan fos gran. Amb la de carreres, ja vaig pujar a Gombrèn –demà hi passem, amb la Transpyr–. Deuria tenir sis anys, potser set. Érem una grupet de vuit o deu i, el repte, superlatiu. I abans del canvi de talla, una mountain bike. I amb rodes lenticulars! Ostres, quan feia vent. Després en van venir més. Com la que agafava per anar a fer els primers jornals en el torn de matí, a les 5:15. Quina son. O la que tenia ja a l'època de la universitat. I ves per on. Aviat farà dos anys (d'aquí a una setmana, potser) vaig invertir el sobresou per una feina mal pagada en una d'alumini, de segona mà. De carretera, un altre cop. Les lesions del córrer –hi tornaré– potser van fer que m'hi entregués més. I aquest hivern, l'última. Sempre és la millor. Després de la primera, és clar. També de segona mà, i a un preu que superava la paga extra que no tinc. La bicicleta, què té? És com la mar, que recordes sempre el primer cop que la veus. I dos? I si la poma és gran? “Estàs fet un calvari”, diria el tiet.