Casualitats de la vida. El jugador franquícia del Monbus Igualada, Ton Baliu –amb 25 anys, el capità més jove de l'Ok Lliga i paradigma del caràcter–, i el seu tècnic, Francesc Monclús, alquimista esportiu, van rebre diumenge a la tarda els premis Neptú que atorga la ciutat de l'Anoia anualment als seus esportistes més destacats. Clavat. Només hores abans, tots dos havien estat protagonistes en la victòria èpica del seu equip al Palau Blaugrana (4-5). El fet que l'Igualada ja hi guanyés l'any passat i que tingui la mida presa als blaugrana impulsat també per un ADN històric no resta transcendència al triomf arlequinat contra la màxima potència. Encara que el Barça vingués de la mal digerida patacada de la final de copa, trencar la imbatibilitat del líder i futur campió té un alt grau de dificultat. L'Igualada, doncs, ha ressorgit de les seves cendres econòmiques catapultat pel president Manel Burón i jugarà la final a quatre de la CERS, un luxe en tals circumstàncies.

Els estats d'ànim marquen els rendiments i són volàtils. Fa quinze dies, el Barça va golejar el Porto per 7-0: una exhibició. Avui, té dubtes. La lliga no és un problema, simplement un fil conductor per arribar bé a la cita europea, el gran què. L'anàlisi positivista ens ve a dir que la petita crisi és circumstancial. No en va, les sensacions acumulades preVendrell eren immillorables. Això sí, la gestió d'una plantilla llarga i amb talent és un luxe sempre complicat. En el sentit positiu, una rotació tan àmplia de quatre canvis tendeix a desballestar els rivals gràcies a un ritme diabòlic. La teoria és sostenible i el Porto i molts d'altres l'han soferta. Però, alhora, el repartiment de minuts difumina el lideratge i evita que alguns jugadors entrin de ple en els partits, aspectes que dificulten la construcció de les condicions òptimes en moments de gran dificultat com la final de copa. És una discussió eterna que vaig començar a sentir quan Aíto García Reneses obligava Epi a asseure's a la banqueta del Barça i l'afició li ho retreia. Acabaven de néixer les rotacions.

Canviant de tema, les lesions no han ajudat gaire el Vic les darreres setmanes. Bancells, Rocasalbas, Ordeig i ara Titi Roca tenen o han tingut problemes físics. Però això, tal com diu el seu tècnic, Ferran Pujalte, no explica l'ansietat en la qual ha caigut el grup tot just després de guanyar el derbi davant del Voltregà. Curiós. El tema de les faltes directes és un problema. 1/6 contra el Tordera en la sorprenent derrota de dissabte (1-4) i els errors acumulats en la copa amb llançaments que no van anar ni a porteria són una llosa. Pujalte va explicar a Lleida que els mateixos jugadors les llancen com els àngels en els entrenaments. El Vic està estressat, pressionat i amb angoixa des que va quedar eliminat per l'Igualada en la CERS. El Tordera de José Martos ho va aprofitar per seguir perseverant a la recerca d'una salvació que fóra heroica

L'esport és efímer. Que li ho preguntin al Voltregà, revelació de la primera volta, que ja fa set partits que no guanya. El Tourmalet, la copa i un empat a zero dissabte contra el Calafell en són els culpables. Un altre dels vilipendiats de la copa, el Reus, va fer els deures contra el Vilafranca i s'ha situat tercer, el seu lloc natural per plantilla. El retorn de Jordi Garcia a casa seva com a tècnic dels de l'Alt Penedès va ser prou digne i va suposar una alegria després que hagués estat fora de combat per malaltia.