No he tingut temps. Entre el viatge de tornada i que ahir [dilluns a la tarda] tenia un clinic a Valls, no ho he pogut fer. Però segur que d'aquí a un parell de setmanes ho faré i passaré tranquil·lament una tarda [riu].

Aquesta temporada hem fet tres partits d'un nivell altíssim. En la primera volta, a casa contra el València. I, en la segona, contra l'Unicaja i a la pista del Madrid. Aquests dos últims, els vam guanyar quan eren líders, fet que té un mèrit grandiós per a un equip com el nostre. A Madrid, els percentatges d'encert i la manera com vam jugar van ser fantàstics. I el final va ser molt emotiu, inesborrable.

Principalment qualitat. L'arribada d'Alfonso Sánchez i Seeley ha afegit més capacitat anotadora i físic. Som més complets com a equip i hem millorat molt la defensa col·lectiva. Potser a dins encara ens faltava un altre interior, però la plantilla de les últimes sis jornades estava molt bé. Tant de bo l'haguéssim tingut a l'inici de temporada.

Hi ha hagut un compromís professional molt gran per part de tots els jugadors. Estic molt content del dia a dia que hem tingut. L'endemà d'aquestes derrotes que deies, tan dures, els jugadors venien i feien un entrenament de molta intensitat i concentració. Quan això passa, vol dir que l'equip se sent viu, que no està enfonsat. Després hi ha hagut jugadors com ara Àlex Hernández, Roger Grimau i Ben Dewar, que han exhibit un gran compromís i han estat l'ànima de l'equip. Han estirat la resta en els moments de més dificultat. Han estat líders.

Evidentment, si haguéssim baixat, hauria estat per les derrotes a casa de la segona volta contra el Guipúscoa i el Sevilla. Van ser desfetes greus. Però hem sabut trobar comodins de mèrit, com les victòries que dèiem contra l'Unicaja, el Madrid i a la pista del Gran Canària.

És digne de subratllar. Vam arrencar 1-10 i, en aquest primer tram de temporada, les sensacions al Nou Congost eren molt positives. Aquesta fe de l'afició davant un equip que no guanyava va injectar energia a l'equip.

No ho sé, però no m'agrada comparar reptes. Tots tenen la seva complicació. Aquí tots tenim clar que el Manresa disposa de pocs mitjans i que l'únic objectiu és la salvació. Aquest era el repte d'aquest any. I, en el passat, alguns han estat encara més difícils i han tingut èxit; i d'altres no ho semblaven tant i, en canvi, no es van aconseguir. La vida de l'entrenador és anar afrontant fites i donar el màxim per arribar lluny.

La veritat és que no ha estat un camí de roses ni un viatge en solitari. Hi ha hagut moments molt durs i, a part de la família, hi ha hagut persones del meu entorn més proper que han estat bàsics per donar-me l'energia necessària per continuar en moments de flaquesa.

Hi va haver dos moments que vaig posar el meu càrrec a disposició de la directiva. Un va ser la setmana abans de començar la pretemporada, perquè no estava d'acord amb la manera com s'estaven prenent les decisions en la confecció de la plantilla. Després es va produir un canvi, al meu entendre, positiu. L'altre moment va ser quan vam perdre a Andorra. No volia ser cap càrrega per al club i vaig dir als directius que, si consideraven que un canvi a la banqueta era la manera que l'equip pogués reaccionar, no hi posaria traves. Que el tema contractual no era cap problema. En els dos casos, la directiva va estar sensacional. Em va donar tot el suport.

Totalment. Jo crec que quan es té èxit, encara que sigui com el nostre, sense aixecar cap títol, mai és feina d'una persona o de dos jugadors. És la feina de moltíssima gent que treballa en una mateixa direcció i pren decisions en benefici del bé comú. En aquest sentit, aquí és un èxit primer dels jugadors, i després del cos tècnic, la directiva i l'afició, que sempre han anat de bracet. Això, que sembla tan fàcil, no sempre succeeix.

Segura no. Primer de tot, haig de dir que, en una entitat amb la història del Manresa, no hi ha ningú que sigui imprescindible. Crec que ara és el moment de veure cap on anem. El club ha de canviar de president [Josep Vives va dir fa mesos que deixaria el càrrec] i ha d'aclarir quin serà el pressupost de la temporada vinent. Jo no tanco cap possibilitat i valoro totes les coses positives que té el Manresa. Les conec perfectament i les tinc al cap, i són moltes. Però fa dos dies que hem acabat. Ens hem de relaxar, veure quines altres opcions pot donar el mercat i, després, decidir quina és la millor opció professional per a cadascú.

Tinc clar que alguns jugadors no continuaran, i és normal en el professionalisme. Però seria molt interessant que una part important sí que ho fes, sobretot per mantenir una línia de treball i no començar un altre cop des de zero. El que va passar l'estiu passat no s'ha de repetir, sigui qui sigui l'entrenador. Es donen massa facilitats als rivals que mantenen un bloc.

No es tracta de convèncer, sinó de les sensacions que ell tingui. A mi, al Roger m'agradaria tenir-lo sempre al meu equip. Té una mentalitat i un compromís impressionants. Veurem què fa. Si es retira, el felicitaré per una carrera impressionant; si continua, serà gran per al Manresa.

És molt aviat. Encara ha de començar el play-off. No hem de tenir pressa ni ansietat per decidir-ho ja. Decidiré quan ho tingui clar. I més val clar i tard, que no de pressa i no estar-ne plenament convençut.

Jo sóc l'entrenador i prou. No tinc més informació que la que em donen. Però a Manresa hi ha afició, és un club històric i entenc que, amb la continuïtat esportiva guanyada, ha de continuar a la Lliga Endesa la temporada que ve. Una altra cosa és que continuarem amb limitacions econòmiques molt grans i no podrem fitxar jugadors top. Això és impossible.