L'esport de temps lliure i el sentit de la vida

Fer-se a un mateix és un dels signes dels nostres temps. Per donar sentit a la nostra existència vivim a la recerca de nosaltres mateixos. A aquesta condició, el sociòleg Ulrich Beck, en la seva obra La sociedad del riesgo global, n'hi diu tenir la identitat en projecte. Amb les seves pròpies paraules: “Elegir, decidir i configurar individus que aspiren a ser autors de la seva vida, creadors de la seva identitat, són las característiques centrals de la nostra era.”

Darrere aquesta quimera, les activitats de temps lliure han adquirit una gran importància com a font de sentit. A vegades, fins i tot, per sobre d'altres fonts tradicionals com la professió, la família, la religió, la nació o la ideologia.

El procés d'individualització que ha experimentat la nostra cultura hi té molt a veure, ja que ha afavorit que la nostra identitat personal, el nostre jo, habiti en els límits del nostre cos. I així, l'esport de temps lliure apareix en molts relats biogràfics com una transformació interior, quasi mística o, en tot cas, un canvi radical de vida. Això és aprofitat per molts aficionats com una via d'inclusió, per gestionar o sublimar pressions quotidianes o existencials.

El 2008 vaig conèixer un jove skater a la plaça dels Àngels, al centre de Barcelona, que em va explicar el seu relat personal. L'skate i internet tenen un paper destacat en la seva història de vida, perquè el van ajudar a superar la dura experiència migratòria. Als 18 anys va deixar la seva terra natal, Colòmbia, per reunir-se amb la seva mare, que ja feia uns quants anys que era a Espanya. Els primers anys van ser molt durs, tot i que Facebook li va permetre seguir en contacte amb els seus amics de Bogotà, amb els quals havia començat a practicar skate. Durant molt de temps va estar patinant ell sol a la plaça del poble, posant en pràctica tot el que aprenia a través d'internet. El dur aprenentatge de l'skate li va proporcionar un procés de superació a través del qual va poder afrontar les dificultats quotidianes i, sobretot, les frustracions a les quals l'exposava ser un immigrant llatinoamericà en el flexible mercat laboral espanyol en crisi.

Aquests atributs inclusius de l'esport no han passat desapercebuts en el treball social, i són àmpliament coneguts i aprofitats en molts projectes d'intervenció social. En una altra ocasió vaig tenir l'oportunitat de participar en un projecte per a serveis socials en el qual oferíem a joves de diversos orígens un espai per practicar i dignificar el seu esport preferit: el parkour. Aviat es va convertir en un punt de trobada en el qual els joves experimentaven una identitat grupal i un rol dins el grup d'amics i, tanmateix, van compartir i construir els seus propis valors i vides personals.

No obstant això, hi ha aspectes sobre aquests processos esportius a la recerca de sentit i inclusió, que plantegen, almenys, una paradoxa del benestar que prometen. Seguint amb Beck, no hi ha autorealització sense proesa individual. D'aquesta manera, l'alt rendiment s'ha instal·lat a totes les esferes de la vida social. L'autosuperació ha transcendit l'esport professional i s'ha convertit en una font privilegiada de relats personals i col·lectius. I cada vegada més, l'esport és utilitzat com una activitat per projectar els nostres reptes personals. En aquest sentit, el filòsof Byung-Chul Han apunta en el seu llibre La societat del cansament que el terme podem, àmpliament difós entre els nostres discursos, s'ha incorporat també als nostres cossos com una forma d'autoexplotació. El tot és possible ens condueix cap a una espiral de l'alt rendiment.

Gilles Lipovetsky, en La felicidad paradójica, afegeix que una societat orientada a la perfecció mai aconsegueix la satisfacció, ja que sempre s'ha de superar, sempre pot millorar. Per tant, el benestar que prometen els reptes personals porten cap a una recerca que mai acaba, plena de frustracions i que pot desembocar en problemes de salut derivats de l'estrès que genera la pressió del rendiment. Alguns aplicatius tecnològics capaços de monitoritzar entrenaments personalitzats per extreure el millor d'un mateix em fan pensar en aquest horitzó.

No és estrany, aleshores, que apareguin programes televisius en els quals es proposen proeses esportives a participants que mai han fet esport. Televisió de Catalunya es va iniciar en aquest camp amb El cim, el 2002. Una expedició a l'Aconcagua, formada per sis joves que, sense experiència prèvia, ho van deixar tot durant dos mesos per complir aquest repte personal. Recentment, un altre programa anomenat El mur planteja la idea de superar els murs imaginaris que ens imposem. D'aquesta manera, van escollir persones que, per motius diversos, no practicaven esport, i se'ls va animar a entrenar-se durant tres setmanes per fer una marató, per primer cop a les seves vides. L'exhibició, l'espectacle i la cultura del repte personal i l'autosuperació es barregen aquí en un reality show.

Altres exemples que s'afegeixen a l'ús de l'esport com a metàfora de la cultura de la proesa són els anuncis publicitaris d'entitats com el BBVA, CatalunyaCaixa i Caprabo, que utilitzen imatges d'assoliments esportius per indicar els valors que orienten la seva identitat. Així, per exemple, la publicitat d'aigües Viladrau mostra imatges de persones practicant running pels Pirineus mentre una veu en off diu, entre altres coses, que “els catalans estem fets de superar-nos cada dia”.

En aquesta mateixa línia, cultivem mites esportius que ens serveixen de models. Així, com ja anunciava John Carlin, en un article per a La Vanguardia del 16 de febrer del 2013, hem substituït polítics, generals o religiosos que realitzaven grans gestes per al bé de la comunitat, la nació o el poble, per esportistes que ens mostren o exhibeixen els seus assoliments personals com si fossin col·lectius.

Sense desmerèixer la importància de l'alt rendiment en l'esport professional, davant l'èxit de la proesa en el temps lliure com a font de sentit, una alternativa podria ser cultivar l'esport zero per cent o el temps lliure sense. L'esport sense la promesa del rendiment. Aquell esport desenfadat, informal o amistós, que es practica a qualsevol lloc, sense reglamentacions, sense planificació, sense competició, sense registres ni puntuacions, sense reptes, sense metes ni assoliments, que també es dóna a la nostra societat i que compleix altres funcions socials per al sentit de la vida, com el descans i la recuperació, la diversió o el compartir una bona estona amb els amics.

Una altra manera de fer-se a un mateix també és possible.