Els gols són fruit del futbol. Si més no a can Barça. En això el Barça no ha estat mai com el Madrid, que sempre ha fet gols més enllà de com ha jugat a futbol. El Barça, no. O no tant. O no sempre. Encara que ahir guanyés al camp del Llevant amb un gol amb el cul del central. Una excepció. Ja fa dies que el Barça es dedica a fer que els seus partits a fora siguin oblidables. Encara que no hi perdi. Però mira, entre exhibicions com la de dimecres i totxos com el d'ahir, ja fa 28 partits que no sap el que és perdre.

El partit al Ciutat del València era el típic que requeria una mentalització prèvia específica. Ni l'horari ni la situació del rival convidaven a fer una exhibició de futbol com la de dimecres, tot i que l'alineació titular s'hi assemblava molt. Calia adonar-se que el partit s'havia de resoldre perquè no hi havia cap altra possibilitat. Però, sobretot, això s'havia de veure a la gespa.

El Barça va voler resoldre el compromís a partir del manual: intentant donar velocitat a la combinació de la pilota i jugant amb una certa intensitat. No el va personalitzar. S'havia mentalitzat que jugava contra el cuer i que no es podia permetre una ensopegada. Però no va tenir en compte que jugava contra el Llevant. Que encara que sembli el mateix, no és la mateixa cosa. L'equip de Luis Enrique va interpretar més la situació que el partit. La situació requeria una bona actitud, però el partit requeria altres aspectes. El Barça no es va centrar a analitzar les debilitats del sistema del Llevant, interpretar què havia de fer per fer-li mal, i fer-ho.

Fins que va fer el 0-1, es va limitar a igualar la intensitat del Llevant. I amb això n'hi havia prou per crear perill a l'àrea local i tenir bones ocasions (amb un gol mal anul·lat a Messi en la millor jugada dels blaugrana). Ningú es va plantejar fer res diferent del que diu el manual. Res que destarotés tàcticament el Llevant. I hi havia maneres de fer-ho. En el dilema de quina tria tàctica proposava, Rubi va decidir concedir les bandes, reforçant tàcticament el seu equip en els espais interiors. Res de nou que no s'hagi trobat el Barça moltes vegades. Però no ho va explotar. Si més no de manera sistemàtica. Tot i que el gol va arribar gràcies a aquesta concessió tàctica, amb un desdoblament d'Alba per l'extrem esquerre que va provocar la diana en pròpia porteria de David Navarro. Era un dia per fer suar els valencians obligant la seva defensa a bascular més del que hauria volgut, però els blaugrana només ho van fer ocasionalment. Una de les millors ocasions de la primera part va arribar en una penetració d'Alves fins a l'àrea que Messi va estar a punt de convertir en gol.

Rubi també va disposar els seus homes al camp de manera més vertical que ampla, i això també hauria propiciat la possibilitat de trobar espais entre línies per construir el perill a la zona de tres quarts de camp. Tampoc va explotar el Barça aquesta possibilitat. Una bona mostra d'això va ser que Messi va entrar poc en joc i que va fer més de davanter que mai. No es va instal·lar en aquesta zona, on fa tan de mal a l'esquena dels mitjos i de cara als centrals, i només apareixia en els moments de poder culminar alguna jugada.

L'única excusa que podia tenir l'equip de Luis Enrique era el vent, que evidentment dificultava més el joc de l'equip que tenia més la possessió de la pilota.

Així va transcórrer el partit fins al 0-1. A igual intensitat, el partit era per al Barça tot i que no explotava aquestes debilitats. A partir d'aquí, Rubi va evidenciar que no es volia conformar amb una derrota honrosa, i va proposar als seus jugadors tenir més la pilota i anar-se'n una mica més amunt, amb Rossi com a enllaç i amb Morales decantat a l'esquerra, que és on va crear sensació de perill, més que quan es movia més pel mig. El seu xut al pal, amb Bravo batut, va ser més que un avís. Va ser la mostra que el Llevant, tot i les seves limitacions, estava començant a jugar més bé a futbol que el Barça. També era la mostra que el Barça havia aixecat una mica el peu del pedal de la intensitat.

El Barça estava avisat per a la segona part. Tornava a tenir la necessitat de posar gols de distància per no haver de patir. Però per fer més gols havia de fer més coses que igualar la intensitat del Llevant, que ja estava carregat de convicció que el partit no estava decidit.

No van passar coses futbolísticament rellevants, però. Simplement, l'equip de Rubi va perdre gas i el Barça va poder sobreviure a la nyonya de jugar al camp del cuer un diumenge al migdia. I un gol de maquillatge.