Aquesta Setmana Santa ens porta una processó de partits de seleccions estatals que evidencia que els dirigents del futbol en general fa temps que han perdut el senderi, començant pels de dalt de tot –degudament investigats per la justícia– i acabant pels president de clubs professionals, sotmesos amb el cap cot als capritxos i designis de la dictadura de federacions que es dediquen a fer diners amb jugadors que paguen socis i patrocinadors aliens. Negocis sense risc. El capitalisme de moda en aquest femer en què s'està convertint el planeta.

Dels nord-americans podem criticar-ne moltes coses –en podem fer llibres i enciclopèdies fins i tot– però els clubs professionals no s'han deixat mai trepitjar ni humiliar com ho fan els equips d'Europa o Sud-amèrica. Al Brasil i l'Argentina, potències sense discussió, les federacions són nius d'escurçons. Només cal mencionar els noms de Julio Grondona i Joao Havelange per entendre com un càrrec pot convertir una persona en un dirigent omnipotent. Al seu costat els grans inversors, empresaris i polítics que remenen les cireres en les societats anònimes esportives o en els clubs més tradicionals s'agenollen per cedir-los els Neymar i Messi de torn. Només queda, com en l'edat mitjana, resar perquè la filla o el cavaller que són enviats a casa del senyor del castell tornin vius i puguin fer la feina a casa seva.

Imagineu la cara que posarien els propietaris dels Warriors si algú truques a la seva porta i s'emportés –per llei, quins collons– Stephen Curry a fer una gira per la Xina Popular. I els ingressos que paguessin a aquest “lladre” no fossin pels Warriors sinó per a les seves butxaques. “I quin tant per cent en rebrem nosaltres?”, preguntaria el senyor de San Francisco de bona fe. “Ni un ral!”. El propietari de la franquícia podria fer dues coses. Portar aquest senyor als tribunals o repassar la trilogia d'El Padrino per fer-se una idea que a partir d'aquell dia formava part, ell mateix, d'una màfia organitzada, molt ben organitzada.

Aquest 2016 a Sud-amèrica la faran grossa. Per problemes de liquiditat, m'imagino, s'han inventat la copa Amèrica del centenari, avançant-la un any al calendari oficial (teòricament s'havia de fer el 2017) i portant-la a Estats Units perquè els capitalistes vegin com es pot liquidar aquest sistema per raons d'interès nacional. El calendari del torneig és de bojos amb partits a les dues costes i es fa al mateix estiu que els Jocs de Rio. Els brasilers, és clar, volen que Neymar ho jugui tot i el Barça que s'ho empassi. Que sigui un evasor d'impostos no compta. El que volen és apaivagar les seves penes amb el futbol. Com ho han fet sempre. I el Barça, que és qui paga la missa, doncs que resi.

Si això dels partits i tornejos oficials és un escàndol, quan parlem dels amistosos és per anar a cremar directament les oficines de la UEFA. Just en el moment que els grans equips europeus s'ho juguen absolutament tot, en l'àmbit esportiu i també en l'econòmic, les seves figures se'n van de recés espiritual per tot el món. El Barça-Madrid és a tocar i els actors principals, els jugadors, ni tan sols estan assajant la funció. Algú se'ls ha emportat i n'hi ha que ho aplaudeixen. Impressionant.