Joan Pascual: El concurs plantejat pel Barça indicava que, d'una banda, calia un gran coneixement tècnic en la construcció d'estadis d'una mida considerable i, de l'altra, que hi estigués representada l'arquitectura de Barcelona i catalana. Per tant, fomentava la unió entre arquitectes locals coneixedors de la l'ambient arquitectònic, cultural i social del Barça amb empreses amb molta experiència i coneixement tècnic en aquest àmbit, bàsicament ubicades a l'estranger. Després d'uns primers contactes vam recordar que feia un any i mig el nostre despatx va anar al Japó per participar en unes conferències sobre habitatge públic. En aquesta estada a Tòquio, vam conèixer persones de Nikken Sikkei i vam pensar que amb la seva experiència els podria interessar fer el concurs. Els vam fer la proposta i ràpidament ens van dir que sí.
Ramon Ausió: Quan ens van seleccionar per al concurs, el primer comentari va ser que formàvem una parella una mica exòtica. Es combinava un despatx d'una mida més aviat petita amb una empresa gran i rellevant. Els va semblar molt bé aquesta combinació.

J. P.: Nikken Sekkei té un equip de grans arquitectes i entre companys ha estat fàcil compartir visions sobre temes d'arquitectura. El diàleg era fluït, i per aquest motiu ens hem trobat molt còmodes amb ells.
R.A.: Tot i ser un equip català i japonès, hi ha hagut afinitat en la manera de treballar amb molta disciplina, constància, tossuderia... En això s'assemblen a nosaltres.

J.P.: No. Era un projecte complex, però la base ja estava feta. No es tractava de començar de zero. Hi ha un estadi amb molta solvència arquitectònica i disposem de l'àmbit de l'Espai Barça [de 20 hectàrees]. Et trobes en un lloc fantàstic, força cèntric, extens i que comunica diversos barris. Hi havia la possibilitat de fer foc nou i pensar que estaves fent un estadi de nova planta, però no era la realitat. Hi havia un estadi d'unes 100.000 persones i es plantejava millorar-lo. Com quan vius en una casa que funciona molt bé, però arriba un moment que la vols ampliar. No és necessari enderrocar, sinó que l'amplies a partir de la pròpia casa. Després de donar-hi tombs, ens vam inclinar per seguir el camí que l'estadi estava fet i que calia millorar-lo i ampliar-lo.

R.A.: Sí. La segona tribuna és una estructura que dóna una visió del camp excel·lent. La primera, la modificarem i li canviarem el pendent perquè tingui una visió millor del camp. Amb la tercera, el que farem és completar-la. Quant a l'estructura actual, és molt forta, molt característica i el que fa el nostre projecte és destacar-la i posar-la de relleu.

J.P.: Nosaltres hi vèiem dos projectes. Un era l'estadi en si i l'altre es relacionava amb l'entorn urbà i amb la manera com es connectava amb la ciutat. No crec que es pugui atribuir això a ningú, sinó a tot l'equip. L'estadi té un perímetre de gairebé 1 Km i una alçada d'entre 45 i 47 m. Tancat, en l'entramat urbà de Barcelona, podia quedar fora d'escala. Llavors ens vam plantejar per què havia d'estar tancat? Hi havia una altra sortida. És un estadi que no necessita estar tancat. No necessita suportar climes durs com l'Allianz Arena de Munic o el de Wembley, a Londres. Ens en vam adonar i també que el més rellevant arquitectònicament de l'estadi és la secció que donen les grades amb el contrapunt de la marquesina de tribuna. Això ho vam fer servir com a element motor per a l'exterior. I en fer-ho ens vam adonar que el nou Camp Nou és obert i lluminós. Tot i augmentar la capacitat en unes 5.000 persones sembla més lleuger, més vinculat a l'entorn. Crec que aquest és el camí més específic de l'estadi.

J.P.: No ho vam entendre com un risc. En els primers mesos de feina, ens vam plantejar un estadi més convencional, més tancat, però quan vam veure que sortia aquesta opció, no vam tenir cap por. Pensàvem que comparat amb altres estadis més tancats la nostra tria era més convenient.
R.A.: De fet l'edifici creix de volum amb l'ampliació, però el veus i es veu més lleuger i més integrat al barri. El canvi és per anar a millor.

R.A.: Quan entres a l'estadi t'adones que hi ha un element que sobrevola per sobre dels espectadors, la marquesina. Nosaltres ens vam adonar que en contraposició amb els altres elements de la graderia, aquest [la marquesina] és un element màgic i que la màgia no està en la façana exterior, sinó a dins. Aleshores va ser quan vam dicidir que aquest element calia transportar-lo a l'exterior.
J.P.: Donàvem voltes i voltes a l'estadi, però l'obra inicial de Mitjans del 1957 era la d'un estadi urbà. Quan es baixava des de la Diagonal es veien els diversos nivells de les plataformes i es distribuïen cap a les grades. L'any 1982 es va fer la tercera graderia, i llavors l'estadi es va començar a protegir, tal com veiem al recinte actual. Recuperant tota la informació i la història del Barça, vam constatar que era un estadi obert. La gènesi del projecte és obrir l'estadi i veure que la secció de Mitjans és el més bonic, no la façana de fora. Un cop vam trobar això, ja no calia buscar més.

J.P.: Si observem el resultat del projecte i preguntes si s'assembla a l'Allianz Arena, al nou San Mamés... veiem que no s'assembla a cap. En aquest sentit, les experiències anteriors ens han servit en aspectes com l'accessibilitat, en qüestions visuals..., però pel que fa a aspectes arquitectònics més formals no s'assembla a cap.
R.A.: Nosaltres creiem que això el farà únic. El fet de partir d'un edifici ja existent, que el fa més arrelat al lloc i a la gent, i la manera com s'ha resolt el projecte el fa únic.

R.A.: Evidentment hi afegeix un extra de complexitat, però la racionalitat del projecte permetrà la convivència. Cal preveure que en tres estius hi haurà activitat a l'estadi.
J.P.: S'havia plantejat la possibilitat d'ampliar l'estadi per seccions. O
sigui, deixar d'utilitzar una secció i anar treballant una per una, com si fossin grills. Però hauria estat un problema per a
la gent d'aquella secció afectada, perquè tothom vol anar a l'estadi. Utilitzant una anella perimetral exterior, no hi haurà necessitat.

R.A.: No. Ha estat un procés de concurs exemplar. Encara és l'hora que
coneguem els altres
projectes.
J.P.: L'oficina tècnica del Barça encarregada de dirigir el concurs ha estat molt hermètica i curosa. No vam veure res, i a hores d'ara encara no hem pogut veure els altres
projectes del concurs,
i això que en tenim moltes ganes.

J.P.: Crec que el que va passar és que les presentacions dels quatre equips finalistes es van anar endarrerint. Inicialment, cap a les set del la tarda s'havia de donar el resultat i algú que intuïa les opinions del sector i els rumors de les travesses
es va avançar.

R.A.: No, perquè tots els equips tenien un nivell
altíssim i era molt difícil escollir. Qualsevol podria haver guanyat.

J.P.: Crec que sí, perquè se simplifica molt el funcionament, l'accessibilitat i altres prestacions destacades de l'estadi.
R.A.: A més, els materials que s'utilitzaran seran de fàcil manteniment, no es tracta de
materials que tinguin
una vida curta.