La llum del futbol intenta obrir-se pas novament entre els carrers de París i d'un país que ha viscut a contracor el retorn d'una gran competició des del mundial del 1998, angoixada per l'ombra del terrorisme, sacsejada per l'etern debat del racisme, des del vestidor de la selecció fins a l'Elisi, i que, de tant en tant, es mira al mirall i intenta veure reflectida aquella magnífica generació de futbolistes que, aviat farà divuit anys, va convertir el futbol en un element conciliador.

Com aquell 12 de juliol del 1998 en què Zidane, Thuram, Blanc, Deschamps i companyia van quedar tatuats en la història, l'Stade de France es posa les seves millors gales per inaugurar l'Eurocopa més poblada de la història, amb 24 seleccions i amb una interessant confluència d'aromes de passat i de present, del futbol més clàssic i de globalització latent. Si França, amb un equip jove i il·lusionant, busca en els seus millors records, no viu diferent el seu rival aquest vespre, Romania, que ja voldria recuperar l'essència de fa dues dècades, quan Hagi, Popescu, Ilie i Petrescu alegraven les tardes de mundials i Eurocopes. O els hongaresos, que tornen a una gran cita després de trenta anys d'absències i ja sense restes dels màgics magiars que van enlluernar Europa durant els anys cinquanta.

No queda llegat, ni de Puskas ni de Kocsis, ni de Czsibor ni de Hidekuti, avui el gran al·licient del combinat hongarès és Gábor Király, un porter de 40 anys que conserva uns reflexos sorprenents rere un cos ja amateur. Banderes que evoquen dies millors, com la d'Àustria, dominadora del futbol durant els anys trenta amb el Wünderteam d'Hugo Meisl i de Matthias Sindelar i que ja feia dècades que havia perdut l'aurèola de país futbolístic. Des que es va fundar l'Eurocopa el 1960, de fet, havia estat incapaç de classificar-se per a una sola edició. Només va disputar la del 2008 i perquè era amfitriona. Ara, oxigenada amb fills d'immigrants, en un procés similar al que ha permès al futbol suís fer un salt de qualitat en els últims anys, el cor d'Europa intenta recuperar tradició i futbolistes amb arrels balcàniques com Junuzovic, Dragovic i Arnautovic o la sang africana de David Alaba, de mare filipina, lideren el canvi d'Àustria en una Eurocopa amb lloc per a tothom, també per a nous somiadors. Com Islàndia, el país menys poblat del torneig (només 300.000 habitants), on fins fa pocs anys era complicat entrenar-se per falta d'infraestructures i temperatures que a l'hivern viuen instal·lades sota zero. O Albània, esclava del règim d'Enver Hoxha fins al 1985 i posteriorment colpejada per la guerra dels Balcans. Els descendents dels refugiats tornen ara a casa des de països com Suïssa, Alemanya i Itàlia per honrar el país dels seus pares en la seva gran estrena.

Serà la primera també de Gareth Bale, que ha aconseguit el que cap dels seus predecessors. Ni el seu ídol, Ryan Giggs, ni d'altres com Mark Hughes i Ian Rush van jugar mai un gran torneig amb Gal·les. Ho farà l'extrem del Madrid en un europeu també amb marcat accent britànic, amb quatre de les cinc nacions de les illes classificades. Per sobre de totes una Anglaterra que du la selecció més jove des del 1958 i que aspira a treure el cap entre Espanya i Alemanya, dominadores del futbol mundial en la memòria recent.