SEVILLA: Sergio Rico, Pareja, Daniel Carriço (Rami, 51'), Kolodziejczak, Mariano, N'Znonzi, Iborra (Krannevitter, 74'), Kiyotake, Vitolo, Franco Vázquez i Vietto (Konoplianka, 67').

REAL MADRID: Casilla, Carvajal, Ramos, Varane, Marcelo, Casemiro, Kovacic (James Rodríguez, 72'), Isco (Modric, 66'), Asensio, Lucas Vázquez i Morata (Benzemá, 62').

Dani Carvajal es va eixugar les llàgrimes que havia vessat 73 dies enrere. Lesionat en la final de la Champions, privat de la seva primera Eurocopa com a professional, el futbol n'hi devia una, al madrileny. O com a mínim ho va semblar. Com una exhalació, entrant des de la dreta fins al cor de l'àrea del Sevilla, el lateral blanc va acabar evitant una tanda de penals que semblava ja inevitable i va donar el primer títol de la temporada a un Madrid que va requerir de nou l'èpica de Sergio Ramos. L'andalús, sempre de cap, havia forçat la pròrroga en l'últim sospir, allargant mitja hora més un partit dispar entre dos rivals encara embrionaris.

No era dia per calibrar el potencial del nou Madrid, delmat per les baixes. Tampoc hauria estat ètic jutjar les prestacions del Sevilla, però sí que ho era per començar a desgranar les directrius imposades per Jorge Sampaoli. Un abisme en comparació amb el que solia plantejar Unai Emery, molt més camaleònic, capaç d'adaptar-se al rival i d'explotar els seus defectes. El basc va construir un Sevilla campió a partir del contraatac, des de la sobrietat defensiva i la verticalitat de Vitolo i Gameiro. Sampaoli, en canvi, no negocia els partits. “Les formes sí que importen i jo detesto que em dominin”, havia proclamat en la prèvia. El seu principi indestructible. Nascut a Rosario però forjat sobretot entre el Perú i Xile, amb Marcelo Bielsa com a tòtem futbolístic, el nou tècnic ha arribat al Sánchez Pizjuán per dibuixar un Sevilla diferent, quasi als antípodes del que solia ser. Sí que comparteix amb Emery la intensitat sense la pilota, però somia un equip protagonista, capaç de proposar. “Hem de ser valents”, havia reiterat. I la primera pressió, ben amunt, anant a buscar el Madrid quasi als peus de Kiko Casilla, ja va ser una primera declaració del que serà el conjunt andalús, encara verd, amb milions de detalls per polir, però ja desxifrable. També amb la pilota. Si l'any passat la recerca del cap d'Iborra va ser un dels motius vitals de l'equip sevillà, Sampaoli ha arribat per baixar la pilota a terra, per potenciar la sortida neta des de Sergio Rico.

El Sevilla està aprenent un abecedari nou, completament diferent al que ja sabia, i encara necessitarà partits per interioritzar-lo. Se li veuen les idees, però li falta fluïdesa. El Madrid, molt més convencional, es va sentir més còmode d'entrada, intimidant amb una pressió alta, incomodant força Rico, un porter gens acostumat involucrar-se en l'inici de la jugada, i simplificant els seus atacs, recolzant-se en un Marco Asensio estimulant. Partint des de la banda de Cristiano Ronaldo, el mallorquí va exhibir personalitat i ràpidament va desempolsar la seva esquerra de seda amb un xut violent des de la frontal per posar en avantatge el conjunt madrileny. Una estrena plàstica que reconfortava l'aposta de Zidane, reticent a posar en risc les seves estrelles. Amb Ronaldo i Pepe encara fora de combat, el francès va optar per deixar Kroos i Bale a Madrid, i tampoc se la va voler jugar d'entrada amb Benzema, convalescent d'una lesió. Ni tan sols Modric, brúixola blanca, no va ser titular. Tot i això, el campió d'Europa va contenir sense grans esforços en els primers compassos un Sevilla amb molta pilota i poca velocitat, amb excessiu protagonisme per a Iborra i N'Zonzi, pesants en la construcció i amb dificultats per connectar amb Kiyotake i l'argentí Fran Vázquez. El Mudo, el fitxatge més car de l'estiu a Sevilla, va tenir dificultats per deixar-se veure, però va agafar temperatura amb el pas dels minuts i va acabar evidenciant un nou encert de Monchi en el mercat. Ell va restablir la igualtat amb un xut creuat quan el Sevilla amb prou feines havia generat alguna ocasió i va emergir en la segona part per guardar la pilota i dosificar-la.

El Madrid, visiblement fatigat, va deixar créixer el Sevilla, i Vitolo, en una de les seves escasses irrupcions, va forçar el contacte amb Ramos dins l'àrea, seduint el serbi Milorad Mazic perquè xiulés penal. Acabat d'entrar a la gespa del Lerkendal Stadion, Konoplianka va enganyar Casilla amb mestria.

La supercopa agafava un marcat accent andalús. El rellotge ja jugava en contra d'un Madrid que s'havia quedat sense acceleració i El Mudo Vázquez seguia deixant els millors detalls del partit amb la seva comprensió del joc. Zidane, que ja s'havia jugat les cartes amb l'entrada de Modric i Benzema, ho va intentar amb James Rodríguez. Futbolísticament no va obtenir un gran rèdit, però el seu equip va morir amb el punt d'honor de les grans ocasions. I quan es tracta de cor i de fe, ningú com Sergio Ramos. El central, instintiu com pocs, es va presentar al cor de l'àrea sevillista i, evocant la Champions de Lisboa, en el mateix minut, en el 93, va connectar a la xarxa una centrada de Lucas Vázquez. Sevillista de naixement, Ramos enviava així el partit a una pròrroga ja molt diferent, amb el Madrid envalentit moralment i el Sevilla desgastat per l'esforç i per l'expulsió de Kolodziejczak.

En ple atac de rauxa madridista, Rico va sostenir l'equip de Sampaoli. El porter sevillà va frenar primer Benzema, va intervenir després en un xut des de la frontal de James i va estar brillant per frustrar una irrupció d'un Lucas Vázquez vibrant. Amb la llengua fora, el Sevilla ja albirava els penals com una taula de salvació quan Carvajal va irrompre per reconciliar-se amb la seva consciència, robant una pilota a Konoplianka, plantant-se davant de Rico entre una munió de samarretes vermelles i, ara sí, superant la sortida del porter amb l'exterior del peu per donar la tercera supercopa d'Europa al Madrid.