El palamosí Adel Mechaal (New Balance, 1990), olímpic a Rio en les proves dels 1.500 i els 5.000 m, farà canvis rellevants la temporada que ve amb vista als seus futurs objectius. Després de gairebé una dècada al costat del seu descobridor, Josep Carballude, es posarà a les mans d'un dels tècnics més prestigiosos de l'Estat espanyol, Antonio Serrano. Això implicarà, a més, el trasllat amb una beca de la Federació Espanyola d'Atletisme al centre d'alt rendiment de Madrid, on coincidirà amb molts dels altres atletes d'elit espanyols i que l'obligarà a canviar la rutina de les últimes temporades.

Mechaal va aconseguir classificar-se per als Jocs Olímpics en les seves dues distàncies preferides, però va pagar un preu molt alt quan van sortir a la llum les irregularitats que suposadament havia comès en el programa Adams de control antidopatge, que obliga els atletes d'elit a indicar la seva localització de manera permanent. Això va estar a punt de deixar-lo sense Jocs. Ell mateix va explicar ahir, en una emotiva carta a Facebook, que tenia decidit no viatjar a Rio quan no el van deixar pujar a l'avió per primera vegada: “Vaig tirar la tovallola, renunciar als Jocs i donar per perduda la batalla, però van ser els meus germans els que no em van deixar, no m'ho haurien perdonat. Un va agafar el primer avió que va trobar, es va plantar a Madrid i va lluitar al meu costat per la meva causa. Això em va fer reaccionar, i després de dos dies de lluita vaig poder resoldre tota la paperassa i viatjar cap a Rio.” “Jo ja havia decidit –afegeix– tornar a casa i demanar perdó a la meva família després de dos dies tancat en un hotel sense menjar ni dormir, només bevent aigua de l'aixeta. Em sentia debilitat i derrotat.”

L'atleta admet que trigarà a oblidar una experiència com aquesta, classificar-se per a uns Jocs i estar a punt de no poder-hi ni tan sols participar. “Durant aquella batalla vaig tenir infinitat de pensaments, pensava en totes les persones que estava a punt de fallar. Em venien al cap tots aquells que em van veure créixer, les persones que em van educar, els que em van oferir feina, els que em van entrenar i els que em van donar excedència a la feina per anar a la recerca del somni olímpic. Si no aconseguia demostrar la meva innocència no podia tornar a casa en pau. Finalment, em van veure a la línia de sortida d'uns Jocs, i això em va alliberar.”

Mechaal admet que, malgrat tot, va arribar al Brasil amb prou temps per aclimatar-s'hi i que se sentia motivat, però que tant en les sèries dels 1.500 com dels 5.000 m es va sentir impotent. “Quan vaig acabar, en un racó de la pista, vaig pensar que aquell era el primer dia del resta de la meva vida. S'havia acabat aquella història, havia estat en uns Jocs, un somni i un malson al mateix temps. Ara començaré una nova història amb un final diferent i ho faré més madur, més fort i amb més experiència.” Un altre pensament també el va atrapar: “S'ha acabat córrer per un temps, allò que em feia feliç, m'estava torturant i asfixiant, i havia estat a punt de destruir i arruïnar la meva vida.”