El temporal no amaina
El Madrid torna a administrar el partit al seu gust, el liquida en 28 minuts (77-56) i deixa el Barça en una situació crítica (91-74)
Demà (20.30 h) hi ha el quart i, ja sense xarxa, els de Pascual s'han de rehabilitar amb celeritat
Sense un bon atac no es pot guanyar el Madrid, però amb una defensa inofensiva necessites un molt bon atac. No ja per guanyar-lo, sinó per competir-hi.
Al Barça Lassa se li han esgotat les vides i ja no està en disposició de fer cap més pas en fals en el que li queda de temporada. Amb la sèrie final traslladada a Madrid, ahir cercava recuperar el factor pista perdut divendres i va topar amb una crua i coneguda realitat: si no se les empesca per emmanillar el conjunt de Pablo Laso, per minimitzar-li el joc a camp obert i entorpir-li els atacs posicionals de curta durada, ja sap on és la porta de sortida. Com en el segon partit, ahir també va anar a contrapeu des del primer quart i, bo i rehabilitant-se després de la represa (54-47), en cap moment va tenir les coses a lloc. I, ja se sap, en el desordre i en la senzillesa tàctica, els equips de Xavi Pascual fan cara de funeral.
A l'atac
Amb Abrines perseguint Carroll i amb Carroll perseguint Satoransky fins que l'azerbaidjanès es va regirar el turmell, quan s'havien superat els dos minuts i el resultat ja era prou ufanós (8-5). De nou, una entrada a tota velocitat que principalment va servir per donar ritme al Madrid. Ritme ofensiu, l'únic amb el que combrega fervorosament.
Mentre Tomic feia gravitar el joc i la pilota passava per les seves mans, el Barça va mantenir el pols (12-11), però amb les rotacions, i tot i situar-se al davant (14-15), van ser els locals els que es van quedar amb la iniciativa. Jugant per fora, harmonitzant les passades amb l'ocupació dels espais i castigant les (falses) recuperacions després d'ajuda del Barça. A cop de triple, també després de rebot ofensiu (20-15). Tres havien estat ja els defensors de Satoransky, mentre que Rudy i Sergio acceleraven (29-21).
El ritme es va trencar en l'inici del segon quart, però no pas per l'acció dels jugadors, sinó per la reacció del xiulet arbitral. El Barça en un minut i el Madrid en tres, tots dos ja donaven tirs lliures en cada falta, i sense poder jugar amb les mans ni amb el cos, de nou els de Laso es van enlairar. Perquè no hi havia ajudes per aturar les penetracions dels petits blancs (35-27) i perquè s'erraven els pocs tirs alliberats que generaven (39-31). El joc per parelles blanc amb Ayón en moviment pesava, i els primers auxilis van arribar amb els punts de tirs lliures i d'un Lawal descontaminat (54-41).
Rudy Fernández
Amb les orelles del llop dibuixant l'horitzó, el Barça va tornar insistint amb Tomic i localitzant punts amb Doellman (54-47). Però al darrere el pivot mexicà era més fort que el croat, que tampoc era a temps de tapar les vies d'aigua permanents (Navarro). Pascual va fer entrar Samuels, explorant si podia descobrir indicis de duresa en el joc dels seus (62-50), però ni el jamaicà ni ningú va interpretar la situació, també per la falsa reanimació que van donar dos triples de Navarro (62-56). Dèbils a casa, les pilotes perdudes ja eren aleshores un no parar, i Rudy, ahir còmode com feia temps que no se'l veia, va aprofitar l'avinentesa per estripar el partit. Amb deu punts seguits (72-56) que Maciulis i Thompkins van estirar fins al 77-56 12 minuts abans del final.
Tot un món i part d'un altre, un impossible aquí i a la lluna malgrat refugiar-se en una zona i desestructurar l'ofensiva blanca (82-69, 36'), un fet que ahir amb prou feines va servir per no marxar del pavelló fent la vertical. Qui ho sap si demà (20.30 h), com quasi sempre que Pascual ha tingut la paret clavada a l'espinada, no serà la zona la drecera per abordar la gran missió. L'última si es perd, la penúltima si es venç.
El record de fa quatre anys
Victòria 81-80 en el primer partit amb el triple final de Marcelinho des de casa seva, derrota 69-75 en el segon i desfeta 85-59 en el tercer. I amb un 1-2 en contra, quart partit també a la pista del Madrid. Cal retrocedir quatre anys per carregar-se de moral de cara a demà. En aquell 13 de juny del 2012, l'equip semblava tocat i enfonsat, però la preparació i la direcció de partit de Xavi Pascual i la particular actuació de Lorbek, Wallace i Mickeal en un matx en el qual no va jugar N'Dong per problemes en un genoll, van propiciar el 75-81 que portava la final al decisiu cinquè partit, jugat al Palau i resolt 73-69 favorable als blaugrana. D'aquella final queden al Madrid Felipe, Sergio, Carroll, Llull i Laso, mentre que del Barça hi ha Navarro i Pascual –Tomic el va jugar sent jugador blanc–. I en la memòria, el plantejament defensiu del tècnic de Gavà, sortint amb zona des del primer minut i alternant-la durant tot el partit amb individual i amb mixtes a Carroll.
