Chen Yansheng va viure ahir una junta plàcida. Era el guió previsible que només es va trencar en el torn de preguntes. Deu intervencions que van aportar color i representativitat de les diverses veus i preocupacions que conformen l'entitat blanc-i-blava. Era el moment en què el petit accionista tenia el seu minut de glòria per interactuar amb el mandatari xinès, que ara controla amb comoditat l'entitat amb un 99,3% de les accions. L'època de Chen està marcada per la solidesa econòmica, i ara, a més, va de bracet amb la fiabilitat esportiva. La ratxa de nou partits invicte era la millor targeta de presentació per afegir més calma a una junta, de per si, sense drama. L'únic punt de fricció per on atacar la gestió del consell era el tema de la grada d'animació i, per extensió, la baixa quota de d'abonats que té l'entitat, que segueix per sota dels 28.000 socis.

Les juntes de l'Espanyol amb Chen ja no tenen res a veure amb aquelles en què es vivia una tensió pirotècnica, com la famosa “junta de l'esperpent” del 2012 i les de la dècada anterior amb el difunt José Lara Bosh culpant Dani Sánchez Llibre i els seus “palmeros” de la fallida tècnica del club. Tot s'ha girat com un mitjó. Les famílies tradicionals del club han quedat reduïdes a simples espectadors. Sense anar més lluny, l'antiga Genètica Perica, grup alternatiu a Sánchez Llibre, va estar present en la junta, però com un mer espectador. Sí que es va atrevir a parlar l'excandidat a la presidència Arnau Baqué. L'advocat, que defensa els membres de la Curva, va reprovar l'actual consell per les seves formes en la fallida grada d'animació, així com certs moviments en la composició de la plantilla. José García, de l'Apmae, també va entrar en la qüestió: “Hem fet malament la grada d'animació entre tots. Ens il·lusionava tenir una grada d'animació que fos un orgull, i això no pot acabar així. Estem pitjor de com vam començar.” Al seu torn, Ramon Robert va contestar: “No ens oblidem de la grada d'animació, però aquí hi ha tres parts i no ens hem posat d'acord.” El vicepresident, Adolf Rossaud, anava més enllà en les acusacions d'Arnau Baqué, que havia insinuat una persecució a certs socis: “L'Espanyol ha de ser un club inclusiu. Com que és un club inclusiu hem d'estar en contra de la violència dins o fora de l'estadi i de qualsevol mena física, ideològica o de gènere.” Un altre accionista, Álvaro Hernández, també va acusar membres del club d'actuar com una policia política. “L'Stasi periquita”, la va anomenar pels burofaxos que havien rebut certs membres de la Curva. “No és l'Stasi, sinó un departament de seguretat que no tolera la violència ni entre ells ni envers cap membre del club”, replicava Robert.

I és que amb Chen Yasheng tot ha canviat. El mandatari xinès escolta com un alumne aplicat i es mira amb atenció el ritual de preguntes. Un folklore de color per als seus ulls. La passió mediterrània, i més la que mou una afició tan sentimental com la de l'Espanyol, porta a viure instants histriònics allunyats de la disciplina xinesa. Pablo Ornaque, exdirectiu del club i assessor museístic, va insistir fins a l'extenuació en un llarg monòleg a oferir a Chen Yansheng “gratis” la seva col·lecció d'història relativa al club blanc-i-blau i a la selecció espanyola de futbol. “Qui ho paga això?”, li va contestar el president, que va afegir: “Ara mateix l'objectiu són les finances, l'àmbit social i esportiu.” Adolf Roussaud també entrava en la conversa per sentenciar: “Ho valorarem en el seu temps, però una col·lecció tan extensa necessita un espai, i això és una despesa que ara no podem fer.”

El mosaic d'intervencions va arribar a moments histriònics, com el de Dámaso Ruiz. El mossèn es va queixar de la utilització del braçal de l'arc de Sant Martí en favor del col·lectiu de gais i lesbianes en el partit contra l'Atlético. “Portar el braçal del col·lectiu gai fa mal a molts seguidors. Des de quan l'Espanyol ha tingut en els seus gens ser políticament correcte? No podem ser un mur de Facebook buscant l'aprovació de tothom”, explicava el mossèn en una intervenció que quedarà com una pinzellada de color. I és que ara mateix el torn de preguntes és l'únic oasi on es fuig del guió preestablert. Els temps canvien i l'Espanyol també.