En el minut 18 de partit, mentre la darrera jornada de lliga caminava uniformada i sigil·losa, Óscar Plano va fer saltar pels aires el campionat batent Oblak i deixava la pilota a la teulada del Madrid en la consecució del títol. L’Atlético no va xutar ni una vegada a porteria en tot el primer temps, com rememorant el passat més pròxim i el més llunyà quan s’ha estimbat en el moment de la veritat amb el Real Madrid pel mig. Però els de Simeone no ho van deixar a les mans dels blancs i es van decidir a escriure el seu propi futur remuntant el partit en la segona meitat a la seva manera: amb ordre, aprofitant les errades del rival i congelant el partit quan més ho necessitava.

El primer temps de l’equip de Simeone va ser molt dolent. Va cometre una errada impròpia, perdent una pilota a camp rival i sense tallar un contraatac que va acabar en la diana de Plano. Les ocasions van brillar per la seva absència després del gol, amb l’equip petrificat mentre li arribaven bones notícies de Valdebebas perquè el Madrid també perdia.

En el segon temps, però, tot va canviar. Gairebé de manera simètrica, Benzema va empatar el partit per al Madrid i Correa va fer el mateix per a l’Atlético. L’àrbitre va revisar la diana del jugador francès de manera que els colchoneros van respirar tranquils. Encara ho van fer més quan una errada imperdonable de Guardiola, en una passada cap a la seva pròpia defensa, va deixar sol Luis Suárez, que en carrera va capgirar el marcador.

El partit, doncs, estava on volia l’Atlético, defensant-se contra un equip que es dessagnava en direcció a la segona divisió. Ni tan sols les notícies del triomf del Madrid van canviar l’estat d’ànim de l’equip colchonero, que aixeca l’onzè títol de la seva història.