Estiguis on estiguis, sempre aprens coses. Cada dia. Però estar a primera, ni que siguin deu partits, això ja és un autèntic màster. En l’aspecte professional, el canvi és impactant i has d’evolucionar perquè l’exigència es multiplica. En el personal, crec que no tant. Intento ser el mateix que quan vaig arribar.

La veritat és que hi ha coses que s’han fet estranyes. Futbol de primera, jo no en veia. Veies la Champions, el Madrid, el Barça... Però estàvem molt centrats en segona. Quan va venir el Màlaga i l’analitzava, hi havia molts jugadors que no coneixia més enllà del nom. Conec molt més les característiques dels del Getafe. Però tot aquest nou escenari forma part d’aquest aprenentatge constant.

No és fàcil estar tant de temps en un club. T’hi porten, però, les circumstàncies. Si no haguéssim pujat aquest any, potser s’hauria acabat. O si en la segona temporada aquella gran reacció que vam protagonitzar hagués trigat més, ves a saber.

M’hi he d’acostumar. Sempre he dit que una de les coses diferenciadores de primera i que s’agraeix són aquestes aturades, que ja havia viscut com a segon entrenador al Numància. Ara ens serveixen, a part de desconnectar mínimament el cap de setmana, també per anar recuperant gent i preparar els propers compromisos.

Sí. A segona A, agafaves el calendari i feies una planificació, sobretot en l’aspecte físic, per posar més o menys càrrega i podies calcular estar més fresc amb els rivals més directes. Ara, la planificació es fa gairebé setmana a setmana. O com a molt, a quinze dies vista. Després de cada partit tens alguna sorpresa i t’has d’anar reinventant. I no és fàcil gestionar fases tan diferents que van de quinze dies sense competir a jugar tres partits en set dies.

Penses en el conjunt. Són quatre partits oficials, tots molt importants. El parèntesi ens deu haver bé per tenir a punt gent com Eloi i Timor, perquè Muniesa i Granell es recuperin. Disposar dels màxims efectius quan hi hagi aquesta concentració de partits ens ajudarà molt.

Al final ho has de mirar tot en perspectiva. Si et soc sincer, jo ja et firmaria ser en la jornada 38 i estar en el mateix lloc que ara [setzè]. Però fa una mica de ràbia tenir només sis punts perquè en podríem tenir perfectament tres més. Si no vam saber tancar un partit contra l’Atlético [2-0 i un home més quan faltaven quinze minuts per al final] o no vam marcar un penal contra el Sevilla [el del possible 1-1, en l’últim minut] pateixes més del que podríem patir. Aquests punts ens donarien una perspectiva diferent, més de cara a fora que de portes endins. Perquè tinc clar que la nostra única aspiració és deixar tres equips al darrere. I, tot i així, serà un objectiu difícil, perquè no crec que hi hagi cap equip com l’any passat el Granada o l’Osasuna.

Dins el camp, la qualitat. A fora, t’adones de la grandesa de la millor lliga del món. La dinàmica de treball del dia a dia està sent molt semblant. Sí que trobem diferència que si comets un error, la sang es flaira i els depredadors ataquen. Estem sent penalitzats, però com la majoria d’equips. Quan perdones, ho pagues segur.

També vam jugar amb el fet que teníem tres partits en una setmana i que acabàvem de jugar un partit a Leganés que crèiem que podíem guanyar, o com a mínim no perdre. Estic convençut que si haguéssim jugat amb els mateixos de Leganés, no hauria anat millor el partit. L’aspecte físic ens hauria passat factura. Quant al plantejament, el repetiria. El que preteníem amb el marcatge a Messi, ho vam aconseguir. Vam desorientar una mica el rival, però són tan bons que se saben reajustar. I quan se t’ajunta que la resta són millors que nosaltres i a sobre tens la mala sort de fer-te un gol, tot fa que no tinguis possibilitats reals d’haver puntuat. Però crec que l’equip va portar bé el guió.

Això ja depèn de la resta d’entrenadors, però crec que altres equips s’ho poden plantejar. Particularment, era una idea que tenia i que, afortunadament, vaig poder aplicar. Ja sé que el resultat va ser el que va ser, però crec que vam acomplir l’objectiu de frenar el millor jugador del món buscant un deu contra deu, amb Maffeo intentant que Messi no rebés pilotes.

És més difícil arribar a un futbolista que no entén l’idioma i encara més si no entén ni què és la lliga espanyola ni com juga el Girona. Als que no parlen la mateixa llengua hem intentat fer-los entendre al més aviat possible què és l’ADN del Girona i el que envolta l’equip. De tota manera, estem parlant de tres jugadors. Els dos africans [Kayode i Olunga] i Farid [Boulaya], que és una aposta de Quique Cárcel. I per sobre de tot, intentem seguir sent aquell plantilla familiar i unida, fet que ens dona un valor afegit més enllà de l’esportiu, que és ser un grup humà.

Encara que no entenguin l’idioma, dels bons futbolistes segur que en trauràs rendiment. Una altra cosa és que si t’hi entens els podràs optimitzar més aviat. No és només qüestió de parlar-hi, sinó de transmetre-li conceptes i que el jugador els interioritzi i entengui els matisos.

També estem fent coses que acceleren aquest procés de cohesió. L’any passat eren puntuals els dies que esmorzàvem o dinàvem plegats. Ara és cada dia. Això, a banda d’assegurar-te una alimentació correcta, també ajuda a unir el grup.

Segur que només amb Stuani no n’hi ha prou. Si n’hem dut dos més, és perquè creiem que es necessiten. En una temporada sempre hi ha alts i baixos, i si en un partit un davanter s’esforça al màxim, és difícil que pugui acabar el partit a un rendiment òptim. Quan tots tinguin un nivell similar, tots tindran oportunitats. Fins que no sigui així, hauran de jugar més els que penso que estan millor.

A tots ens falta. A mi també em falta millorar. Nosaltres tenim també el handicap que som un equip molt jove. Es rumorejava que per tenir un acord amb el City vindrien Navas, Nasri, Nolito... Això, a la realitat, és impossible, per moltes circumstàncies. Els que tenim del City són jugadors joves, que no han tingut experiència en una lliga com la nostra. Tot això fa que haguem de fer passos de gegant per treure el màxim rendiment de jugadors a qui se suposa potencial, però que nosaltres volem que siguin realitat.

És que no és una qüestió que jo ho vegi. Això depèn d’ells. Han tingut minuts, i jo sempre dic que l’entrenador no posa els futbolistes, sinó que són els futbolistes els que es posen sols. No som tan maldestres de no posar un que estigui millor que l’altre. I aquests són els futbolistes que tenim, els millors que hem pogut dur, i els que ens faran mantenir la categoria.

I amb els seus gols, també. No hem tingut mai un golejador entre els cinc primers de la llista del pitxitxi. Hem pujat a primera sent un equip que ens hem buscat la vida perquè els gols es repartissin. Com està passant ara.

En pretemporada vam tractar de posar-lo de davanter, sempre amb un 9 de referència. Ara que juguem amb dos mitjapuntes i un davanter, crec que Marlos pot jugar on juga Borja, amb unes altres condicions, perquè on va estar jugant al Deportivo i on realment pot tenir desequilibri és jugant més a l’esquerra, apareixent per sorpresa.

Quan el vam dur, sabíem quin tipus de jugador era. Dins de la joventut, deu ser dels que més ha jugat a primera. Sabem que sempre ha estat un lateral, però també que es pot adaptar al carril. És com Maffeo, que s’hi ha anat adaptant. Carles pot ser un lateral llarg o un carriler. També, quan teníem dubtes si seria vàlid el sistema i pensàvem en una línia de quatre, pensàvem en Pablo i Planas.

Els dubtes se’t van dissipant a mesura que vas competint. Potser arriba un moment que som un colador i hem de canviar. Mai em tanco en banda. Però crec que fent la variant que hem fet [jugar amb un punta], per poder col·locar els millors jugadors que en aquest moment teníem, som un equip prou solid per poder mantenir el sistema amb tres centrals. La idea és jugar amb la defensa de tres, amb els carrilers profunds i amb molta gent arribant a l’àrea.

No amago res si dic que sempre la intenció era tenir un cinquè carriler. Però una cosa són els desitjos i l’altra, la realitat. Ens hem quedat una mica coixos, però també ens hem adonat que Portu s’hi podria adaptar puntualment, tot i que perdríem gol des de la segona línia. També Ramalho a la dreta. I Aday pot jugar a les dues bandes.

Qualsevol persona sensata, fora de forofismes, sap que el Girona ha d’estar a prop dels llocs de perill. I això perquè el futbol és un esport diferent a la resta i en un partit qualsevol, tothom pot guanyar tothom i un equip petit en pot guanyar un de molt gran. Perquè si ens baséssim amb història, pressupost, plantilla... seríem segurament els vintens. I gràcies a aquesta possibilitat i també treballant molt, confiem que l’equip es pugui moure sempre per sobre de la línia vermella.

La lliga al final posa cadascú on la gent pressuposa. Hi poden haver un o dos equips que no, però segur que els equips que tot el món pensa que estaran a dalt hi estaran i els que es creu que estaran a baix, també. Hi ha equips que han començat molt bé, tot i que set jornades encara no són representatives perquè amb tres punts més o menys el salt de llocs pot ser gran. Segurament que quan arribem als deu partits, la classificació ja serà més indicativa.

És que ara, tenint la professió que tenim, en futbol no ens pot sorprendre res. Sí que crec que és molt prematur, si confies en un entrenador, que a la cinquena jornada aquesta confiança ja s’hagi dissipat... No ho veig lògic. Algú s’hauria de mirar a si mateix i preguntar-se si tan important és l’entrenador o els jugadors també hi tenen alguna cosa a veure. O la confecció de la plantilla. O el pressupost... Al final, la corda més fluixa és la que sosté l’entrenador, però normalment, els canvis són un revulsiu momentani.