Girona

PERE GUARDIOLA

PRESIDENT DEL CONSELL D’ADMINISTRACIÓ DEL GIRONA PRESIDENT DEL CONSELL DEL GIRONA

“Estem en el millor moment de la història”

“No té res a veure el context respecte al del primer ascens, ara estem més ben preparats”

‘‘Míchel és l’home ideal i nosaltres li hem de donar eines”

Fer confiança a Míchel com vam fer, de veritat, el va enfortir per continuar convencent els jugadors
Quan puges no penses a restar sinó a sumar. Serem els més pobre de primera però el club i l’estructura se sosté millor
Hem d’intentar aprofitar tots els mecanismes i angles que tenim per fer una plantilla el més competitiva possible
En el City estan convençuts que amb Míchel els jugadors aquí tindran el seu desenvolupament i que els ajudarem
El ‘feeling’ em diu que farem la ciutat esportiva i que els diners s’han d’invertir abans en això que en Montilivi

Les celebracions pel retorn a primera divisió han donat pas a la reflexió i a la preparació de la propera temporada a Montilivi. En parla Pere Guardiola i Sala, el president del consell d’administració d’un club que ha patit els últims anys, per l’ofec i per les garrotades, i que torna a somriure.

La tercera ha estat la bona, després de sis ‘play-offs’ i cinc finals per al club. Potser en l’any que tothom els tenia menys en compte?
Finalment ho hem aconseguit i no direm que ha estat fàcil. Semblava que era l’any que teníem un equip menys diferencial en comparació amb els nostres competidors, i de la manera que vam començar no feia preveure que acabéssim pujant. Tots plegats, però, teníem la sensació que algun any tornaríem. Des de fa anys, ja amb Machín, els inicis ens han costat molt. En els anys més recents de les patacades també havíem començat malament. Per sort Míchel de mica en mica va portar l’equip on volia i fins i tot vam entrar en la lluita per l’ascens directe. Com a sisens finalment ho hem fet, no sé si era l’any que menys ho esperàvem, però hi va haver moments que semblava que l’equip podia fer alguna cosa gran segur, com a mínim anar a play-off i lluitar-hi.
En la dotzena jornada l’equip estava en descens. No van tenir cap dubte amb Míchel? És poc habitual.
És una realitat i sempre ho hem dit. En el futbol mai se sap, però: tu pots estar convençut de seguir una línia, però si en la dotzena jornada en perds tres més, qui sap què hauria passat i com ho hauríem gestionat. Per desgràcia els resultats operen, i si no acaben de capgirar la situació en què et trobes, has de prendre decisions. No les vam prendre i tampoc ho volíem. És complicat de trobar l’entrenador que creus que quadra per al projecte o per com creus que ha de ser, la manera d’entendre el futbol... Això en la vida passa, et comuniques molt bé amb algú i només amb mirades visualitzes la mateixa història. Entre en Míchel i en Quique Cárcel ha passat això, i des del minut 1 parlaven el mateix llenguatge futbolístic. No vam tenir dubtes, no n’hi va haver. I al contrari, sabíem que li havíem de donar confiança, ja que era un moment de canvi i si li fèiem confiança la nostra relació sortint del problema encara seria més profunda.
Aquesta confiança enforteix Míchel i, de retruc, l’equip?
Sí, tu portes un entrenador tipus Míchel, que vol jugar a futbol, ser protagonista, etc. Comença en defensa de quatre, després es planteja fer una línia de cinc, però s’ho planteja com una idea estructural comptant que aniríem fins al final amb aquest dibuix tret d’algun partit puntual. Ell interpreta el perfil de la plantilla, no tenim extrems molt clars, i ho fa bé. Fer-li confiança com ho vam fer, de veritat, de cara al vestidor el va enfortir per seguir convencent els jugadors. En els inicis, els jugadors sempre et fan confiança, però si no rutlla res després de deu partits tothom dubta. Tots tenen una història, els que no juguen amb més raó, però tots es miren als ulls. Al final pots convèncer si dius que guanyaràs 3-0 i passa, ja que si perds 0-3 et titllen de flautista.
Què té el dibuix amb tres centrals i dos carrilers que sempre torna al Girona?
En la història recent, quan hem competit per grans coses, és cert que la línia de cinc, amb les seves variacions de cada entrenador, s’ha convertit com en un gen del Girona. Ho hem parlat diverses vegades amb tots els entrenadors, i ara amb en Míchel visualitzem que podem estar molts anys junts i creixent. Tot aquest tipus de coses va en funció del mercat, però si acabes allà és un tret característic. Cal dir que la línia de cinc amb Míchel moltes vegades era de tres defenses, ja que estirava els carrilers i poblava més el mig del camp, per tant, són sistemes que varien segons el contrari o els teus propis objectius i intencions.
Pujant, l’excedent en el límit salarial queda resolt?
Queda semiresolt, però també et genera una dificultat extra. El problema de la regulació i del límit salarial és aquest. Quan baixes de primera i no tens la sort de pujar de seguida, ja que tens el paraigua dels drets de la televisió, quan deixes d’ingressar i has fet plantilles cares per anar amb tot, poses el club en risc, ja que has de reduir plantilla, però també les oficines i tota la resta. La zona VIP no la fiques igual i no la llogues igual, el patrocinador de la samarreta costa molt trobar-lo... i és el peix que es mossega la cua. La dificultat de no pujar és que la societat, tot el club, queda tocat. Has d’anar retallant, però hi ha coses inevitables, com que hi hagi gent treballant a les oficines, o fer plantilles competitives. O què hem de fer? Retallar dràsticament en el futbol de base amb la feinada que s’ha estat fent? Fer una reducció del 25% en el futbol formatiu, que ha de ser un pal de paller per al primer equip, és un impacte negatiu. Rebaixar 100.000 euros a la formació té un impacte brutal en tot, ara tothom parla de l’Arnau, l’Artero, en Terrats, l’Ureña i el que vindrà demà. Seràs el més pobre de primera, sí, però el club i l’estructura se sosté millor. Als empleats potser els pots millorar el sou un 4% en comptes d’un 3,5%, o contractar un parell de persones... Tot això s’aguanta i si no puges has d’anar aprimant el club, traient graderies, i fent més coses.
Tot i adaptar salaris, hi haurà un bon marge salarial?
Ara mateix no sé el que tindrem, però pujant, encara que s’adaptin els contractes, hi ha un marge més gran, és clar. Al final hi pot haver vendes, o no. Tenim un atractiu de la categoria i del joc per obtenir un tipus de cessió. No és la primera vegada que estem a primera, és la segona, i això també transmet solidesa a l’hora de convèncer la gent per tal que vinguin al club.
A primera les possibilitats via City seran encara més llamineres? O la política serà igual?
Amb el City, des del primer dia hem treballat com una sola cosa. Som un mateix. Sí que ells tenen capacitat econòmica i en tots els sentits per poder aconseguir jugadors de nivell mundial que altres no tenen. Ens hem d’aprofitar d’això, tot i que la regulació de LaLiga no et deixa fer grans coses. Així com fa cinc anys podies tenir dos o tres cedits i en funció del que els pagaves ho computaven al límit salarial, ara hi ha una norma que si et cedeixen més de dos o tres jugadors del mateix club, encara que tu guanyis 500.000 euros, posen el valor que va contra el límit salarial. Potser en guanyes 500.000 però el valor són 750.000; per tant, el meu cost sobre el límit salarial són 250.000 més. És clar que hem d’aprofitar això, però no podem fer tot el que volem.
La FIFA restringeix el nombre de cessions d’un club. Per començar, vuit. El City en solia tenir molts de repartits. Un problema?
El club que cedeix no pot fer més de vuit cessions. El City és un club propens a això. Una cosa és si ens cedeixen del Manchester City, però el City Group té el Melbourne, el Troyes, New York City, Torque, etc. Aquests clubs poden comprar i cedir-te a tu com a grup, però hem de mirar exactament què necessitem i com ho necessitem. Si ens poden ajudar, que sempre ho han fet, des del punt de vista que ells poden atraure el jugador per tal que vingui amb nosaltres, com a cessió o una semicompra, benvinguts siguin. Hem d’intentar aprofitar tots els mecanismes i angles que tenim per fer una plantilla el més competitiva possible.
A més de l’atractiu de competir a primera, tenir Míchel a la banqueta també és un reclam per a un futbolista?
I tant! I sobretot amb aquest perfil City i Girona que apliquem. El City, i també nosaltres a ells, els podem ajudar. El llenguatge futbolístic és molt clar i no necessitem explicar-nos gaires coses per saber si un jugador ens funcionarà o no, si s’ha de fer un esforç o no. Amb un entrenador com Michel, ells estan convençuts que els jugadors aquí tindran el seu desenvolupament i nosaltres els podem ajudar quan hi hagi jugadors a qui els faltin aquell any o dos anys de creixement, que encara no estan per a una elit superalta però que a Girona poden aconseguir-ho. El futbol de Míchel és molt similar al que podria ser el futbol d’en Pep o del City.
Quan Míchel ha anat a primera amb equips modestos també és més complicat.
És clar, primer perquè són més bons. Els tres anys que ha arribat a un equip ho ha aconseguit. Ho ha aconseguit, i de qualitat n’hi ha, i ho hem vist. L’equip de l’últim dia no juga igual que el del primer dia. A més, la gestió de la pressió i d’afrontar el repte, que no era fàcil amb els nostres precedents de play-off, ha estat brillant. Si és bo, també ho és a primera. El que hem de donar-li són eines. Al final hi ha una màxima que tots podem ser bons però si treballem amb gent més bona millorem. Si li donem més eines, ell pot gestionar-les i fer evolucionar l’equip per fer-lo millor. Ara estem en el millor moment i procés que mai hem tingut en la història del club i en la nostra particular des que som aquí amb el City. Tenim un entrenador que tothom coincideix que és l’home ideal, ell està encantat d’estar aquí. Tenim una direcció esportiva que amb un, dos, deu o 100.000 euros fa plantilles que al mes de maig ens porten a competir fins a l’objectiu final i amb diferents tipus d’entrenadors.
El context és millor que en el primer ascens?
Molt millor. Estem més ben preparats. La primera vegada va passar, portàvem temps dins del club, però no té res a veure. També és cert que el nivell d’avui és més alt que aleshores. Sempre ho ha estat, però els clubs estan més ben organitzats, ho tenen més clar, més diners, més scouts, i tot plegat és més complicat. Estem en millor disposició que fa quatre anys.
Què i de què han parlat el dia després de l’ascens a primera?
La nit de la derrota encara estàs en xoc, sempre hi ha algú que et diu que hem sigut millors i l’any vinent hi tornarem perquè ens ho mereixem. Tenim mala sort! Però el dia següent t’aixeques i penses: no hem pujat i la realitat és que tenim menys pressupost, que hem de fer fora deu empleats i no tenim més remei que reduir l’estadi, etc. En la victòria també passa una mica. El dia següent t’adones que és veritat, que hem pujat a primera, i després que totes les reunions per fer malabars i tapar forats per fer-ho tot viable per assolir els objectius ara és diferent, no talles, no tapes ni restes, només sumes. Tens optimisme, la gent està amb energia, res a veure.
Toca traslladar l’oportunitat de primera i l’impacte que té a més àmbits, com el de les infraestructures, sobretot Montilivi i la ciutat esportiva?
El lloc on ha quedat Montilivi, amb tot el creixement de la ciutat, quan el veus ple, el color que té, la gespa, etc. És preciós, però hem de fer-hi alguna cosa més. No un tema profund, ja que no tenim els diners il·limitats. No dic fer-ho nou, però s’hi han d’invertir diners per fases. Hem de veure el moment idoni per poder-ho fer.
Veurem abans la ciutat esportiva?
El meu feeling és que la ciutat esportiva la farem i que els diners que s’han de destinar primer a infraestructures és per a això i no tant per a l’estadi. Sí que necessita una reforma, Montilivi, i una inversió, però de moment pots jugar partits amb uns 14.000 espectadors. Anirem fent, però la ciutat esportiva no la tenim. Ho veurem abans? Crec que sí, ja que la intenció és invertir en la ciutat esportiva, que des del primer dia és important, i ho hem dit de totes les maneres possibles. El descens de fa dos anys també ens va limitar en això, tot i que no hem deixat de fer coses pel futbol formatiu com els Maristes. Però no podem anar a viure a un lloc, no tenim tants pedaços i encara estem de lloguer; algun dia estarem de propietat.
El repartiment accionarial entre el City, Claure i vostè va canviar amb l’ampliació de capital?
No. Jo tinc un 16%; Claure, un 35%, i el City Football Group, el 48 llargs. Vam anar al mateix quan vam fer l’ampliació, t’ho ben juro.
Tot i pujar i estar contents, alguna cosa s’ha de sacrificar pel que fa a la plantilla?
La paraula o l’acció no és sacrificar. Saben les capacitats que tenim, que no són il·limitades, hem de pensar en gran. La primera radiografia o reflexió és que hem d’aconseguir un nivell de plantilla elevat. Això no vol dir que ho puguem fer tot. Del que tenim, què tenim per arribar a un nivell elevat i salvar la categoria, potser no hem de tocar res. Si podem salvar-nos i bé, que és molt difícil, hem de fer més coses. La realitat és que la plantilla ha de ser millorable i li hem de donar la capacitat que sigui millor en funció de l’objectiu que et marques. També t’ho marcarà la capacitat que tinguis tu per poder invertir o fer i desfer. No hi ha una veritat absoluta ja que som un club limitat per la regulació i l’economia. En el futbol hi ha clubs que compren jugadors per 100 milions i n’hi ha que necessiten cessions perquè no tenen per comprar ningú.
Estan oberts a vendre algun jugador que ha despuntat molt?
No. Els bons s’haurien de quedar tots i vendre poc. Els joves bons s’han de quedar per concepte de creixement. Si no, mai farem res i estarem manllevant a tot arreu. Hem de construir el club amb gent nostra, amb contractes que estiguin bé, i vendre per obligació. O perquè en algun moment hi ha alguna oferta irrefusable i considerem que aquell jugador està molt ben venut. Per concepte no hauríem de ser un club venedor, però la situació econòmica i del moment et provoca vendre més o menys. Si Arnau, Bueno, Valery, etcètera es queden sis anys en el club vol dir que estem a primera i consolidats.
Pere Pons seria un bon nom per recuperar referent gironí a la plantilla?
Això ho han de decidir l’entrenador i en Quique Cárcel. Els donem confiança a ells, i ells han de decidir què és el més important per a la plantilla i què ens pot fer millors l’any vinent. Dit això, els joves que han pujat porten el gen gironí tot i que no siguin de la ciutat.
Es recuperarà el torneig Costa Brava amb un equip potent?
No està decidit el rival, estem estudiant la data ideal, però el recuperarem.
Quina és la relació del Girona amb Tebas?
Hem estat a la comissió delegada durant dos anys i la nostra relació és de club de LaLiga amb el seu president. Una relació correcta. Ara sortirem de la comissió delegada perquè ocupàvem plaça de segona divisió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)