155 al pàdel català
La pressió de la federació espanyola provoca la destitució del president de la federació catalana, Pere Hernández, com a vicepresident de la federació internacional
El detonant és el suport a la campanya del COC en l’1 d’octubre
La pressió exercida per la Federació Espanyola de Pàdel que presideix el basc Alfredo Garbisu ha provocat la destitució del català Pere Hernández com a vicepresident de la Federació Internacional de Pàdel (FIP), càrrec electe que ocupava des del 2016, quan va ser escollit per àmplia majoria a Cascais per un període de quatre anys en una assemblea en què va renovar la presidència l’italià Daniel Patti. El català, que està lògicament dolgut però que no ha volgut fer declaracions, va accedir automàticament a la vicepresidència com el segon més votat de la categoria i va ser destituït de manera fulminant a través d’una carta que va rebre dimarts passat. El contingut literal no ha transcendit. Abans havia estat destituït com a membre de la federació espanyola pel mateix pecat: haver donat suport a la refundació del Comitè Olímpic Català i aparèixer en la foto de grup que es va fer en l’assemblea de l’organisme el 5 de setembre passat al costat d’altres presidents de federacions i dels màxims dirigents de l’esport català, en la qual el COC va aprovar per unanimitat impulsar una campanya en favor del sí en el referèndum de l’1 d’octubre. Hernández és president de la federació catalana des del 2012 i va ser reelegit el maig del 2017 superant amb amplitud Ramon Costa en les eleccions –les primeres de la jove federació catalana– amb un 62% dels vots.
Ja és curiós que Garbisu, que era el vicepresident de la federació basca, accedís al càrrec estatal per consens de la gran majoria de federacions –setze de divuit–, incloent-hi la catalana. El bilbaí, doncs, ha sucumbit a les pressions del Consell Superior d’Esports (CSD) malgrat haver mantingut una bona relació amb Hernández en el marc de la hipersensibilitat malaltissa del govern espanyol per destrossar qualsevol manifestació nacionalista catalana.
La destitució del directiu barceloní portarà cua i pot arribar a tenir conseqüències legals. Segons el punt 19.9 dels estatuts de la FIP, el mètode utilitzat sembla més que qüestionable. Els estatuts parlen d’una sèrie de supòsits per haver d’abandonar un càrrec directiu: insolvència, estar mèdicament impedit o psíquicament incapaç, condemnat per delicte criminal, la dimissió, infringir la confidencialitat, estar suspès per algun organisme nacional o internacional per un període superior als 90 dies o ser destituït en una assemblea. La destitució d’Hernández no s’ajusta a cap dels supòsits.
Catalunya, efervescent
El president de la federació catalana treballava per ajudar el pàdel a fer un pas endavant en l’àmbit internacional, el gran cavall de batalla d’una disciplina que ha triomfat plenament tant a Catalunya com a Espanya i a l’Argentina, el bressol de tot plegat, però que no ha calat al món anglosaxó.
Ja fa anys que és un fenomen efervescent a Catalunya. La federació té ara mateix pels volts de 17.000 llicències, més que cap altra de l’Estat, malgrat que la força de res no li ha servit per impedir la injustícia perpetrada pels estaments esportius. Catalunya té un pes d’entre un 23% i un 25% en el total de llicències estatals i disposa de 245 clubs afiliats i més de 1.200 pistes censades.
Campió olímpic a Barcelona 92 en pilota basca
Pere Hernández (Barcelona, 1960) és membre de la junta de la FCP des del 2002, quan era la UE de Clubs de Pàdel de Catalunya. L’any 2012 va assumir la presidència agafant el relleu de Cristóbal Malet. És vocal de la UFEC i ha estat gerent del Club Gran Via Mar, el CT La Salut i el CC Diagonal. Abans, va ser un destacat esportista. Es va iniciar en la pilota basca al CD Piscinas, on va jugar a paleta de cuir, i va ser triple campió català juvenil i campió català de segona (1975) amb Ramon Janés. Conegut com a Hernández II, va passar al Nàstic de Tarragona (1976-78) i al CN Barcelona (1978-92), en el qual va jugar a pala curta. Davanter, ha estat el palista català més guardonat. També va guanyar el mundial amb Ricardo Garrido (1982, 1990) i va ser campió olímpic a Barcelona amb Garrido, Daniel Garcia i Rafael Araujo. En pàdel va ser quatre cops campió d’Espanya per equips, dos cops campió català de parelles i campió d’Espanya amb Catalunya.