Natació

SANTIAGO ESTEVA

EXNEDADOR OLÍMPIC

“Estic convençut que els Jocs seran un èxit”

El reusenc universal de la natació catalana va bastir una trajectòria esportiva de molts èxits. Frisa per veure les proves i ja té les entrades per ser a primera fila

Vaig nedar a Indiana entre el 1969 i el 1974. Entre el 1969 i el 1971, aquesta universitat tenia el 60% dels rècords mundials de natació
Vaig compartir la meva estada als EUA amb un matrimoni català. Ell era professor i vaig fer un curs de català als Estats Units el 1970
Espanya es va rentar la cara contribuint amb la piscina, però aquí s’ha hagut de picar molta pedra i patir molt. És ingent la feina que s’ha fet

Santiago Esteva Escoda (Reus, 1952) és una llegenda de la natació del nostre país que va obtenir un diploma olímpic a Mèxic el 1968 –cinquè–, va guanyar quatre medalles en els europeus del 1970, va ser campió dels Estats Units en les 100 iardes esquena quan nedava a la Universitat d’Indiana i va assaborir moltes medalles en els Jocs Mediterranis d’Esmirna, el 1971, i Alger, el 1975: sis d’or, cinc de plata i una de bronze. Va batre més de 110 rècords estatals i va guanyar 70 títols de campió d’Espanya absolut. Ja té l’entrada per veure la natació, la reina de Tarragona 2018.

On va començar a nedar?
El meu pare també va ser nedador, tot i que va començar tard. Vam anar a viure a Sevilla i vam llogar un pis amb la meva família. I si nosaltres vivíem en el número 13, per exemple, doncs el Club Natación Sevilla era al 15 i l’entrenador era català. Allí vaig aprendre a nedar. Quan vaig fer onze anys, vaig demanar anar a la residència Blume. Em van dir que era molt jove i que no hi havia lloc. Llavors ens vam desplaçar a Granada l’any 1963 a l’estiu, als campionats d’Espanya, i allí vam demanar a Kees Oudegeest, tècnic del Sabadell, per nedar amb ells. Va dir que em volia la setmana següent. Vaig tenir la gran sort d’anar cap al CN Sabadell el setembre de 1963. Ell em va trobar una família. Van ser uns segons pares. Hi vaig ser fins a 1969 i vaig marxar un any als Estats Units.
No es va deslliurar de la mili...
Vaig anar a sorteig. Em van tocar els collons i em van enviar al Sàhara. Allí vaig perdre temps de manera ximple, però a la federació espanyola hi havia gent que es movia bé i van aconseguir que em traslladessin al cap de quatre mesos a les Canàries. Vaig fer un 1975 molt boig però vaig poder seguir nedant i el 1976 vaig plegar. Quan faltaven quatre mesos per als Jocs de Mont-real, per Setmana Santa es va presentar la Guàrdia Civil a casa i em va dir: “El soldat Esteve ha de recuperar els 65 dies de permís que va fer servir l’any passat.” Els havia fet servir per nedar i representar Espanya.
El 1972 a Munic tenia la segona millor marca dels 100 esquena i es va lesionar. Una decepció.
Vaig quedar campió dels Estats Units de les 100 iardes esquena i, com diuen ara, estava on fire, i em vaig començar a matxucar però em vaig passar amb les peses i em vaig lesionar.
Quedar campió dels Estats Units, la meca de la natació, va ser una gran fita.
A Mèxic vaig debutar en un relleu i em tremolaven les cames. Estava com un flam. En l’europeu del 1970 vaig guanyar medalles, però en el campionat dels EUA del 1971 ja no estava ni com un flam. Estava com un iogurt, ja no tenia ni consistència. La competitivitat és brutal.
De fet, a Indiana hi eren l’inigualable Mark Spitz, John Kinsella, Gary Hall, etc.
Entre el 1969 i el 1971 Indiana tenia el 60 per cent dels rècords mundials. Vaig fer cartes per anar als Estats Units un any. A Indiana em van reconèixer. Sabien qui era. El seu tècnic Jim Doc Counsilman, em va dir que estava fet. Era una beca de la Delegación Nacional de Deportes que em va concedir Juan Antonio Samaranch. Era una persona que a la Mari Pau Corominas i a mi ens estimava. Un cop era allà em van dir si volia quedar-me aconseguint una nova beca, que consistia a estar en un col·legi major –l’ensenyament era molt car– i en el 50 per cent dels llibres. L’amateurisme era molt estricte. Si ells s’haguessin assabentat que alguns dels viatges en què venia per competir me’ls pagava la federació espanyola m’haurien pogut fer fora.
Aquí caminem i allà corrien, declarava vostè en una entrevista als anys vuitanta.
Aquí, des de Barcelona 92 i que tenim Alonsos i gent amb moto i gent que ha guanyat medalles, és diferent. Per exemple, Maria Pau Corominas va demanar anar a Mèxic 1968 sis setmanes abans per poder-nos aclimatar. Però mira que som burros que quan vam arribar no ens deixaven entrar. En aquell temps no es reconeixia Espanya. Allí hi havia els republicans. Sort que quan hi ha Jocs no hi ha frontera ni hi ha res. És allò de ahí vamos. Jo tenia 16 anys però hi havia veterans amb 28, que només de baixar de l’avió ja deien que, com que eren espanyols i no podien fer res, farien sis setmanes de vacances. Dos noiets com la Corominas i jo vam quedar parats. Aquesta era la mentalitat espanyola de l’època. Nosaltres també teníem mitjans però calia pencar. El cronòmetre és un àrbitre que mai no s’equivoca. S’ha d’entrenar a les sis del matí. Vaig començar fent uns 3.000 metres el 1963 i vaig acabar fent-ne uns 16.000 o 17.000 els últims anys. A Catalunya era possible perquè el CN Sabadell és l’únic club que té un col·legi a dins i està reconegut. Ara es diu Santa Clara, en honor del Santa Clara Swimming Club, el club que va fer més nedadors als anys seixanta i setanta als Estats Units. Va ser una sort poder compaginar la natació i els estudis.
S’ha plantejat mai si amb els mètode actuals podria haver millorat les seves marques?
Als Estats Units hi havia les condicions òptimes. Counsilman tenia unes pantalles gegants i es va fer una màquina que disparava en un segon 500 fotogrames i veia per sota l’aigua la teva braçada. Era intel·ligent, un investigador nat. Ara bé, amb ell mai no vam tenir ni cap pla de nutrició ni cap revisió mèdica. Quan jo vaig plegar va començar. Sí que hauria pogut millorar i potser també hauria pogut dedicar-m’hi durant més temps. Però no em sap gens de greu. Van ser uns anys molt ben viscuts i en què també hi havia molta companyonia. Vaig ser una persona amb molta sort des del punt de vista humà. Els meus pares estaven per tot i vaig tenir una bona família a Sabadell. El meu pare només em felicitava quan m’anava malament. Quan et va bé tothom et felicita. Ell sabia quan ho necessitava. Els pares de la meva família d’acollida ja no hi són però mantenim la relació amb les filles. Van ser un model: eren bones estudiants i treballadores. I també vaig tenir la sort de poder compartir l’estada als EUA amb un matrimoni català. Ell era professor universitari. Vaig fer un curs de català el 1970, cosa que aquí no hi havia l’oportunitat de fer. També vaig tenir entrenadors com el Kees, el Bert Sitters i el Counsilman. Van ser tres entrenadors, tres pares, tres amics. He tingut tres famílies i tres grans educadors.
Ha anat seguint tot el procés de Tarragona 2018?
He anat patint tot el procés.
És un miracle?
Si és un miracle, és el que li vaig dir al Pere Valls quan vam visitar l’Anella Mediterrània per veure les instal·lacions.
Què va pensar quan es va determinar l’ajornament del 2017 al 2018.
Estava aprovat pels capitostos de dalt i no vaig dubtar. L’únic veritable problema era la piscina. És un gran què tant per a la ciutat com per a la província. Ha de donar servei a usuaris però també al Tàrraco i a diferents clubs. Una piscina d’aquestes característiques val molt i s’ha d’aprofitar.
El cartell de la natació tindrà un nivell molt alt amb Mireia Belmonte de gran estrella.
Tenir una campiona olímpica i mundial no té volta de fulla. La federació espanyola ve amb tots els pesos pesants. Em sembla fantàstic i ja m’he comprat les entrades. No són numerades, són de general. Jo volia esta molt a prop de l’arribada.
Onze medalles en els Jocs Mediterranis. Quin record li ve primer al cap?
La primera vegada va ser dur perquè sortia d’una lesió i vaig patir bastant. Vam arribar amb un temps fantàstic però al cap de dos dies la temperatura va baixar deu graus i ho vam passar molt malament. Era la primera setmana d’octubre i a l’aire lliure i vaig haver de comprar-me una jaqueta de pell girada. Vam passar fred i ens vam constipar, amb febre i tot. En els segons, a Algèria, estava fent la mili i feia el que podia. Havia estat finalista en el campionat del món i estava content. Recordo unes piscines fabuloses. M’imagino que els francesos els van ajudar. Al mig del desert van fer unes grans instal·lacions. Ara està una mica atrotinat.
Vostè va llegir el manifest de la plataforma Natació per la Independència.
Sempre he sigut sobiranista. L’organisme segueix fent actuacions i està molt lligat amb el COC. Vivint a Reus, he fet coses puntuals però no m’hi dedico a ple temps perquè no puc. Faig algunes labors socials però em dedico molt a la família. Això sí, continuo donant classes de nocions bàsiques d’economia domèstica.
Com creu que ha afectat la repressió de l’1 d’octubre i el procés la gent i la seva implicació en els Jocs Mediterranis?
L’1 d’octubre és molt a prop però és molt lluny de l’atorgament de la seu a Tarragona, que va ser el 2011. Es va començar a poc a poc i sense fer gaire soroll perquè estàvem en una crisi econòmica brutal. El 2003 o el 2004, quan es preparaven els Jocs d’Almeria 2005, la cosa va ser molt diferent. Fins i tot van fer un canal olímpic. Em pensava que hi hauria més col·laboració. Parlo fins i tot abans de l’1-O. Ja no hi havia gaire sintonia entre el govern central i l’Ajuntament. Hi havia més travetes que altra cosa. Potser no es va trobar la persona idònia que fos el desllorigador. No feia falta fer un projecte faraònic com a Almeria, però es podia haver ajudat molt més. Després, amb les eleccions i el tema de Puigdemont, ja es van anar posant totes les travetes. Suposo que al final Espanya es va voler rentar la cara davant d’Europa i dels països riberencs contribuint amb alguna cosa i en aquest cas amb la piscina, però aquí s’ha hagut de picar molta pedra i patir molt. És ingent la feina que s’ha fet.
I amb el 155 pel mig...
Amb el temps amb què s’ha fet tot, disposar d’instal·lacions com aquestes és fantàstic. Generalment tot se centralitza cap a Barcelona i la perifèria i aquí només ens volen per fer nuclears, abocadors, petroquímiques. El Palau d’Esports i l’Anella Mediterrània són fantàstics.
Seran un èxit?
Estic molt content i estic convençut que sí, que seran un èxit. Quan van dir que farien uns Jocs a Tarragona vaig pensar, perfecte, uns jocs a casa. Jo soc de Reus. Barcelona 92 també va ser a casa i quan et demanen ajuda no t’hi pots negar ni físicament ni moralment.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)