El millor moment

Lleonart no té dubtes que Guerrero passa el millor moment de la seva carrera. “Ha fet els millors entrenaments de la seva vida i les millors competicions. Està molt segura d’ella mateixa, físicament està molt afinada, ha guanyat resistència, capacitat aeròbica i força. I també ha millorat molt la tècnica, la mecànica de córrer, la reactivitat del peu a l’hora de la impulsió”, subratlla. En aquest sentit, considera que es troba “a mig esglaó de l’elit mundial, que vol dir ser al top 15”. El tècnic manresà recorda que aquest any haurà competit en quatre mítings de la Lliga del Diamant, cosa que no havia fet en temporades anteriors. “Ha estat a Estocolm, a Brussel·les, fent de llebre de luxe en l’intent de rècord del món de Mònaco i ara el dia 25 està convidada a córrer els 800 m de Doha, amb el qual arribarem al final de temporada”, hi afegeix. Lleonart reconeix que aquesta campanya ha superat de llarg les expectatives: “Si el 2 de maig m’haguessin dit que faria aquestes marques i aquestes competicions no m’ho hauria cregut. De fet, ja donàvem la temporada per perduda i vam organitzar l’intent de rècord dels 2.000 m a Olot per tenir alguna motivació, i al final ha acabat sent la millor temporada, sens dubte.” En aquest sentit, l’atleta de Banyoles, tant abans com després de la seva gesta a l’estadi Vallehermoso, va destacar la importància del seu equip de treball, encapçalat per Lleonart, i que també el formen Víctor López, com a preparador físic; Pau Congost, com a llebre a l’hora de fer sèries; el fisiòleg basc Xabier Leibar, a més del seu representant Miguel Ángel Mostaza i el club per qui competeix, el New Balance.

El repte

A pesar de la magnífica preparació, Lleonart admet que tampoc les tenien totes a l’hora d’afrontar el doblet a Madrid. “El temps de recuperació era molt reduït i finalment només va disposar de 8:35 entre prova i prova. A nivell de lactats i muscularment no era fàcil, tot i que l’Esther ja havia fet entrenaments d’intensitat similar amb una recuperació d’entre 7 i 8 minuts. En tot cas, no és el mateix córrer sense rivals, i sense la tensió i la pressió de la competició”, subratlla. I fa aquesta lectura de les finals: “En la primera volta dels 800 m ens van fer córrer en 1:01, però després es va poder relaxar amb l’1:05. La cursa dels 1.500 m la va tenir molt dominada. Ens va sorprendre que ningú l’ataqués, però també entrava dins les possibilitats perquè l’atleta que ho hagués fet s’hauria desgastat i hauria perdut possibilitats amb vista al tram final. L’única que ho podia haver fet era Solange Pereira, però no es va atrevir i sempre va anar a remolc de l’Esther”, sentencia.

Un cop i mai més

La gesta de la migfondista de Banyoles ha evocat els temps de la sabadellenca Carme Valero, que també havia segellat el doblet en tres edicions (1974, 1975 i 1976). “Són atletes molt diferents. Valero era una corredora de cros que també competia en curses de 800, 1.500 i 3.000 m. Aleshores eren campionats de tres jornades i aquí la diferència ha estat abismal perquè ho ha fet en el marge de 8 minuts, cosa que diu molt del caràcter guanyador de l’Esther”, etziba. De totes maneres, Lleonart assegura que no repetiran l’experiència: “Era un repte que ara ens motivava i ja ho hem aconseguit, però ja no ho repetirem.” L’entrenador bagenc qualifica la temporada de Guerrero “d’11 sobre 10” i ja pensa en l’il·lusionant curs vinent, esperant que es disputin els Jocs de Tòquio, i convençut que la banyolina té a les seves cames registres encara molt millors dels que ha acreditat aquest any.