Avui és el dia de l’examen definitiu amb l’escalada de dos gegants del Pirineu, el Tourmalet i Luz Ardiden. A partir d’aquí ja tot serà pla com la tapa d’un camembert, pla com una fina llesca de foie-gras, pla com una crep estesa damunt d’una crepera.

L’etapa comença a Pau, capital del Bearn des del 1270. El Boulevard des Pyrénées és un vell conegut dels ciclistes perquè ha vist arribar o sortir el Tour setanta-tres vegades. De René Vietto i Fausto Coppi passant per Sean Kelly, Erik Zabel o Robbie McEwen han deixat aquí la seva empremta. El 2019 es va celebrar a Pau el centenari de l’aparició del maillot jaune, magistralment honrat per Julian Alaphilippe que va guanyar la contrarellotge. L’any passat, el gran grup va sortir de Pau cap a Laruns, on Tadej Pogacar va començar la seva ascensió a la victòria final.

El Boulevard des Pyrénées és una rèplica muntanyenca de la Promenade des Anglais de Niça. Aquí no hi ha mar, però hi ha un horitzó de muntanyes com no es pot veure a cap altre lloc. Als peus del bulevard hi passa la Gave de Pau, un riu que neix de les fonts miraculoses de Lorda. Aquí va néixer Enric IV de França i Jean-Baptiste Bernardotte, mariscal de Napoleó i posteriorment rei de Suècia i de Noruega.

Només sortir de Pau, la cursa ja entra a Jurançon, país de vins bons –que no és exactament el mateix que bons vins–, diuen que Enric IV va ser batejat fregant-li els llavis amb un gra d’all i uns gotims de Jurançon blanc.

Una mica més enllà es passa per Nay –fabricants de boines–, després per Sent Pèr de Bigòrra amb una abadia situada en el camí de Sant Jaume i una mica més enllà ja s’arriba a Lorda, ciutat de la Gascunya i centre de peregrinació catòlic des del dia en què Bernadette Soubirous va assegurar que havia vist a la verge.

Una mica més amunt, es cultiven les cebes llargues de Trebons, una varietat antiga amb un sabor suau i dolç, fruit d’una antiga tradició de la Bigòrra, regió situada entre els Pirineus i la vall d’Adour. En aquestes terres al·luvials, la ceba es beneficia d’un sòl saludable per a l’èxit del seu cultiu. És un producte estretament lligat al terrer, amb unes característiques gustatives exclusivament lligades al llim que aporta l’Adour. És de suposar també que en les propietats miraculoses de l’aigua de Lorda hi deuen intervenir més les cebes de Trebons que la Verge Maria.

Tot seguit la cursa continua per Pouzac i per Banhèras de Bigòrra, ciutat d’aigües termals, i després arriba a Campan, just als peus del Tourmalet.

El Tourmalet és un dels ports típics del Tour i la gran atracció de la carrera, els ciclistes de la Grande Boucle l’han escalat 81 vegades. Els primers anys era obligatori pels ciclistes signar en un llibre de registre a dalt de tot del cim i era una pràctica habitual endur-se la ploma per fer perdre temps als corredors que venien tot seguit. Però potser l’esdeveniment més sorprenent va ser la caiguda de Jean Robic el 1953, desestabilitzat a la baixada del Tourmalet per una cantimplora plena de plom que li havia de fer guanyar velocitat. Jacques Goddet, el director del Tour de l’època, en descobrir l’engany posteriorment, va modificar les regles perquè els bidons només continguessin líquid. Léon Le Calvez, director de carrera de Robic que sempre tenia una solució, l’any següent les va omplir de mercuri.

L’etapa baixa del Tourmalet passant per Varètja i Estèrra, per després tornar a remuntar cap a l’estació d’esquí de Luz-Ardiden, aquí Miguel Indurain va guanyar la segona etapa de muntanya de la seva carrera. Però, no podem acabar aquesta crònica sense dir que el Tourmalet també és un formatge de llet d’ovella de la raça local “Barégeoise”, una raça rústica que sap aguantar el fred de les altituds pirinenques.

I aquí finalitza el Tour de la muntanya, demà ja tot serà pla, pla com el gust del Jurançon passant pels llavis d’un príncep, pla com el somriure virginal d’una santa, pla com l’aurèola lluminosa dels campions.