L'ugandès Stephen Kiprotich aigualeix la festa kenyana
Atletisme. El fondista sorprèn els principals favorits en la marató i dóna a Uganda el primer títol olímpic des del mític John Akii-Bua en els 400 m tanques dels Jocs de Munic 1972
L'ugandès Stephen Kiprotich va sorprendre en la marató i va aigualir la festa als fondistes kenyans, principals favorits i que volien tributar la victòria al desaparegut Samuel Wanjiru, el campió olímpic a Pequín mort l'any passat en circumstàncies estranyes. Kiprotich, que s'entrena a Kenya, va atacar cap al quilòmetre 37 i va deixar sense capacitat de resposta els kenyans Abel Kirui, doble campió mundial, i Wilson Kipsang Kiprotich, que havia passat en solitari la meitat de la prova (1h03:15). Els representants catalans, Carles Castillejo i Nacho Cáceres, es van classificar en 24a (2h16:17) i 31a (2h17:11) posició, respectivament.
Cent cinc corredors van prendre la sortida a The Mall, a pocs metres de Buckingham Palace amb una temperatura de 23 ºC i 78% d'humitat. La prova es plantejava com l'enèsima i última pugna entre kenyans i etíops pel domini del fons mundial –entre tots dos acaparen les 29 millors marques de la marató aquest curs–, però a l'hora de la veritat la glòria olímpica va ser per a un ugandès semidesconegut. Fins ahir, l'únic títol olímpic per a Uganda era el que va aconseguir el mític John Akii-Bua, campió de 400 m tanques a Munic 1972. “Mai l'havia vist córrer, però tinc molts records d'ell. Sempre havia somiat per què no puc ser com Akii-Bua?”, es preguntava el corredor, de 23 anys, sisè en el mundial de cros de Punta Umbría i que tenia una millor marca en la prova de 2h07:20. Kiprotich va aprofitar la seva nova notorietat per enviar un missatge al responsable d'esports del seu país: “M'entreno a Kenya perquè a Uganda no hi ha prou facilitats.”
El primer a sacsejar el grup capdavanter va ser el brasiler Frank de Almeida, que va cobrir el parcial del desè quilòmetre (30:08). Però els corredors africans no estaven disposats a fer cap mena de concessió i Wilson Kipsang Kiprotich va incrementar la seva llarga gambada per prendre el comandament a partir del quilòmetre 12. A partir d'aquí, la prova es va convertir en una pugna entre Kiprotich i el grup perseguidor, format inicialment per vuit corredors. El kenyà va fer el pas per la mitja marató a ritme de rècord olímpic (1h03:15). En el quilòmetre 23 el grup perseguidor s'havia reduït a tres atletes: Kirui, l'etíop Abshero i el Kiprotich ugandès. Les diferències s'anaven reduït, Abshero quedava fora de combat i al quilòmetre 27 ja el van atrapar. En el 35 va fer la sensació que l'ugandès defallia, però es guardava un últim cartutx i el seu atac en el 37 va deixar els dos kenyans sense capacitat de resposta.
La gesta de Bernadó
Al marge dels atletes d'elit, ahir també va fer història el veterà andorrà Toni Bernadó, que es va convertir en el primer fondista a completar cinc maratons olímpiques. Als seus 45 anys i havent de compaginar l'atletisme amb la seva feina de veterinari en una clínica rural, va acabar la prova en 74è lloc amb un registre de 2h28:34.
Castillejo: “Avui he après el que és una marató”
Els catalans Carles Castillejo i Nacho Cáceres van donar tot el que tenien i van arribar a la meta força castigats, especialment el primer. “Avui [per ahir] he après el que és la marató. M'han sorgit tots els problemes que he arrossegat durant la temporada. Suposo que això passa quan vas al límit. Ha estat un calvari. Si no hagués estat perquè es tractava de la marató olímpica hauria plegat en el quilòmetre 15. He tingut problemes a l'estómac, estic deshidratat, tinc el quàdriceps fatal i els últims dos quilòmetres els he fet totalment coix, sense poder pràcticament posar el peu a terra”, va resumir Castillejo, que tot just afrontava la seva segona marató. Els seus parcials van ser de 1h05:30 i 1h10:47, el que evidencia el seu patiment en la segona meitat de la prova. El fondista rubinenc va completar així la seva tercera participació olímpica en una prova diferent, ja que a Atenes havia competit en 5.000 i a Pequín, en 10.000 m. Cáceres, en canvi, estava ahir tot cofoi de poder dir ben alt i ben clar “ara ja sóc olímpic”. “He corregut maratons a Berlín, a Rotterdam, a Hamburg, però res és comparable a això. L'organització és de deu. De tot l'enrenou que hi havia i dels crits d'ànim, hi havia moments que no em sentia ni el pols, ni la gambada, res. Em sap greu perquè no he pogut ni veure les meves dues filles”, va explicar. “L'última volta ha estat una tortura. No m'he deixat ni un gram de força. Arribava amb la marca 54 i he acabat el 31”, va sentenciar.