Oriol Servià
Pilot de l'Indy Car als Estats Units
El ianqui de Pals
Va arribar fa 14 anys als Estats Units buscant un camí alternatiu cap a la F-1 i ara és un dels noms més valorats en l'automobilisme d'elit nord-americà
El baixempordanès afirma que està en el seu millor moment i ho certifica donant-ho tot en l'Indy Car per ressituar l'equip Newman-Haas en l'alt nivell que tenia anys enrere
Quan a principis de l'any 1998 va decidir fer les maletes i anar-se'n a competir a l'altre costat de l'Atlàntic, Oriol Servià (Pals, 1974) temptejava una via diferent d'accés a la fórmula 1, el somni que des del 1993 havia anat alimentant mentre pujava esglaons dins l'estructura piramidal de La Filière, programa de promoció impulsat a França per la petroliera Elf. Però tot i tenir la F-1 en l'horitzó, l'entusiasta pilot baixempordanès no ocultava que se sentiria “molt orgullós de poder fer una bona carrera esportiva als Estats Units”. Ara que ja fa 14 anys que viu allà, té tot el dret del món a sentir-se ben satisfet del que ha aconseguit. Des del títol de la fórmula Indy Lights amb l'equip de Bob Dorricott –al qual va arribar seguint els consells del recordat Fermí Vélez–, èxit que li va obrir la porta a competir en la màxima categoria americana de monoplaces, fins al subcampionat de la Champ Car 2005 celebrat conjuntament amb dues llegendes, Paul Newman i Carl Haas, que en un moment clau van apostar decididament per ell.
O, molt més recentment, el 29 de maig i també com a pilot de Newman-Haas i talment com si el genial actor el guiés des del més enllà, sortir des de la primera fila en l'edició del centenari de les 500 Milles d'Indianapolis i rodar gairebé tot el primer terç de la cursa en posicions d'honor, 17 voltes com a líder davant del quasi mig milió d'espectadors concentrats al circuit oval més important del món. “Un bon dia vaig fer un d'aquells passos que al final acaben incidint més que cap altra cosa en la resta de la vida i de la carrera esportiva. Crec que tot plegat era bastant impredictible, que em sentís bé en les curses en circuits ovals, que pogués guanyar el campionat Indy Lights i que em trobés les mil i una circumstàncies que han anat canviant cada any i que d'una manera o una altra han fet que després de tant temps estigui ara en un equip capdavanter, lluitant al capdavant amb més energia i disfrutant més que mai”, afirma.
Ni flors ni violes
Vist des de la distància pot fer l'efecte que Servià ho ha tingut fàcil. Però el cert és que si en el seu moment va merèixer la complicitat de Bob Dorricott per poder lluitar fins al final pel títol de l'Indy Lights; si en la seva primera temporada en la màxima categoria i militant en un equip molt modest es va guanyar els qualificatius de Mister Consistency o Rookie sensation i si el 2005 va ser l'assenyalat per Newman i Haas per substituir el lesionat Bruno Junqueira, no va ser perquè sí. L'Oriol ha heretat la genètica pencaire i els dots de persistència del seu pare, en Salvador Servià. I també el seu tan característic envalentiment en les adversitats i no donar mai res per perdut; absolutament mai, ni en els pitjors moments. Per això una capacitat de supervivència que ja va quedar palesa quan l'any 2002 l'equip Pack West va tancar les portes després de només tres curses i el de Pals es va quedar sense volant. Ferit en el seu amor propi –i qui no, en aquella situació?– en lloc de lamentar-se va continuar acudint a les curses per mantenir el contacte amb el món de la Cart i fer-se veure a primera fila perquè ningú l'oblidés. Dos mesos després, Pat Patrick li oferia el seient de Townsed Bell. I, posteriorment, aquell compromís inicial per a cinc curses es va allargar a tota la temporada següent.
A punt per anar al rescat
Sense comptar amb patrocinadors que el sustentin en una època en què als Estats Units també hi ha penúria econòmica i qui arriba amb una maleta ben carregada de dòlars té un volant gairebé garantit, Oriol Servià ho ha passat malament més sovint del compte. Però com que un cop iniciada la temporada els equips tenen poca capacitat de maniobra en cas d'imprevistos, sempre ha estat ben posicionat per anar ràpidament al rescat quan li ho han demanat. L'abril del 2007, per exemple, Gerald Forsythe el va cridar per substituir immediatament el lesionat Paul Tracy al circuit urbà de Long Beach. I l'endemà, després d'una remuntada no èpica, sinó emocionant, va acabar segon i va poder mantenir el volant deu curses més. I el 2009, el mateix: equips bons el pretenien, però com que no duia el dot exigit per traspassar la porta es va haver de resignar a treballar com a coach de l'equip dels Andretti en l'interval entre les 500 Milles d'Indianapolis, que va disputar amb l'equip Rahal-Letterman, i les quatre curses que des de finals de juliol li va oferir Newman-Haas per rellevar Robert Doornbos. “Del que em queixo és que m'ha tocat competir en una època de crisi econòmica, en la qual els equips ho han tingut més difícil que mai per obtenir prou patrocinadors per cobrir els pressupostos. Això m'ha suposat més d'una vegada perdre el seient, haver de canviar d'equip o, fins i tot, quedar-me sense córrer”, lamenta.
Però com que té un caràcter que les dificultats el fan cada vegada més i més fort, Servià admet que “si no hagués estat tant a la mercè dels equips potser no hauria pogut treure tota l'energia a la pista”. Aquest any, un altre cop amb Newman-Haas –la gran estimació entre pilot i equip és mútua– treu l'equip de l'ensopiment en què havia caigut i a cinc curses per a la conclusió de l'Indy Car Series lluita amb fermesa per un dels llocs d'honor en la classificació final. “Hi poso més hores i esforç que mai i estic disfrutant més que cap altra temporada. Em veig capaç d'ajuntar tot el que he après temporada rere temporada i treure'n tot el suc”, afirma Servià. “Estic segur que sóc molt millor pilot ara que deu anys enrere –proclama– i mentre continuï millorant em serà molt difícil decidir canviar a fer una cosa diferent. Sí, la velocitat i l'adrenalina enganxen, però el que realment em té addicte a competir en aquest nivell és la possibilitat de demanar-me el màxim i posar-me a prova cada dues setmanes.”
Sempre amb la identitat catalana perfectament plasmada en el casc
Oriol Servià és un excel·lent ambaixador esportiu de Catalunya. Ja quan competia a Europa, la seva catalanitat quedava fora de qualsevol dubte en veure l'airosa senyera que decorava totalment el seu casc. I quan va arribar als Estats Units el públic, que no en tenia referències, va saber ben aviat què significava aquella tan vistosa combinació de colors a la qual el baixempordanès no ha renunciat ni un moment. A partir del 2003 i ja ben consolidat en l'elit de l'automobilisme americà, Servià va començar a aportar als seus cascs nous elements identitaris del nostre país. I, alhora, Álvaro Soler, un altre baixempordanès de la mateixa edat i amics des de petits, es lluïa plasmant a la seva manera i segons la interpretació personal les idees que rebia del pilot de Pals. “L'Álvaro és el nen que des dels 6 fins als 18 anys va frustrar la meva afició pel dibuix. Va esdevenir un dels meus millors amics i és un dels artistes que més m'agraden”, afirma Servià.
De la complicitat entre l'un i l'altre –i qui sap si també dels efectes de la tramuntana– en va sortir el primer casc amb motius dalinians –rellotges tous i formigues– que Oriol Servià va estrenar l'any 2003 en la cursa de Sant Petersburg, la ciutat on hi ha un dels millors museus dedicats al gran geni de Portlligat. L'any 2005, Servià va celebrar el subcampionat en la Champ Car amb la imatge de la cara de Dalí que acabava d'incorporar al casc i que sempre més l'ha acompanyat. El 2008, un altre català universal, Antoni Gaudí, va tenir el seu espai al casc del baixempordanès, que a la banda central, lluïa detalls del temple de la Sagrada Família. Amb aquell casc Servià va disputar per primera vegada les 500 Milles d'Indianapolis. L'any següent, quan va tornar a l'oval més important del món, la cara de Dalí era a banda i banda i a la part frontal, la més visible, l'escut de Guifré el Pelós associat amb imatges d'indis. Una altra autèntica obra d'art, tant com la que lluu aquesta temporada amb un disseny molt similar.
