Jocs Olímpics i universitats

Als Jocs de Rio l'Estat espanyol va quedar en catorzè lloc amb 17 medalles, 7 d'or, 4 de plata i 6 de bronze (la classificació es fa a partir de les medalles d'or i, en cas d'empat, de les de plata). A davant, els Estats Units amb 121 medalles (46 d'or i 37 de plata); el Regne Unit, 67 (27 i 23); la Xina, 70 (26 i 18); Rússia, 56 (19 i 18); Alemanya, 42 (17 i 10); el Japó, 41 (12 i 8); França, 42 (10 i 18); Corea, 21 (9 i 3); Itàlia, 28 (8 i 12); Austràlia, 29 (8 i 11); els Països Baixos, 19 (8 i 7); Hongria, 15 (8 i 3), i el Brasil, 19 (7 i 6).

Si prenem ara la classificació de les 200 millors universitats del món (QS World University Rankings) la primera que trobem de l'Estat espanyol és la Universitat de Barcelona en el lloc 166, seguida de la Universitat Autònoma de Madrid (186) i la Universitat Autònoma de Barcelona (190). En total tres universitats, dues de Catalunya, entre 200, les mateixes que Dinamarca, Bèlgica i Taiwan; tots aquests, països amb molta
menys població. A davant, els Estats Units amb 51 universitats (la quarta part del rànquing); el Regne Unit, 30; Alemanya i els Països Baixos, 12; Austràlia, 11; el Japó i Canadà, 8; la Xina i Corea, 7; Suïssa, 6; França, Suècia, i Hong Kong 5. I amb dues universitats, Finlàndia, Àustria, Noruega, Irlanda, Israel, el Brasil, Singapur i l'Índia.

Més enllà de les diferències en població i recursos, la comparació posa en relleu que, en general, la majoria de països amb més universitats entre les millors del món són també els que obtenen més medalles en els Jocs Olímpics. Així, els Estats Units, el Regne Unit, la Xina, Alemanya, el Japó, França, Corea, Austràlia i els Països Baixos ens apareixen en els primers llocs en les dues classificacions. Les excepcions (bons resultats esportius, però poques universitats entre les millors) són Rússia, Itàlia, Hongria i el Brasil. Una segona consideració és que d'aquests països tres són de cultura anglosaxona (els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia) als quals es podria afegir Nova Zelanda (en dinovè lloc en el medaller amb 18 medalles, 4 d'or i 9 de plata) i el Canadà (en vintè lloc amb 22, 4 i 3). I, en tots aquests casos, sabem que la gran part dels esportistes d'elit són o han estat universitaris (i la Xina, el Japó i Corea no en serien una excepció) i que provenen d'una cultura que valora l'esforç, el treball i la competitivitat.

El model de campus universitari d'excel·lència no només no està renyit amb l'esport a alt nivell, sinó que es complementen. En altres paraules, les millors universitats són aquelles que tenen els millors recursos en docència i en recerca però també en instal·lacions i programes esportius i moltes vegades l'esport dóna la possibilitat d'obtenir beques per estudiar en determinats centres. De cara al futur i pensant en el país que volem fóra bo anar prenent nota i valorar molt més la pràctica de l'esport universitari i la necessitat de mantenir unes instal·lacions i uns programes de formació que incloguessin els tres vessants, docència, recerca i esport.