La reacció del món unionista i els seus braços mediàtics contra Pep Guardiola és una magnífica notícia per a tot el que envolta el procés català. Exceptuant l’ús de la força per impedir el referèndum de l’1 d’octubre, és una de les relliscades més flagrants que es poden cometre a ulls de l’opinió pública internacional, que respecta Guardiola pels seus mèrits en l’esport i cada cop el valora més pel seu humanisme.

Guardiola ha rebut desqualificacions i tota mena de faltes de respecte per haver practicat un dels drets fonamentals que tota societat democràtica ha de protegir com un dels béns més preuats, la llibertat d’expressió. La intransigència carpetovetònica que supuren totes les frases, els articles i les planes que li han dedicat és directament proporcional a la coïssor que ha generat saber que, per fi, un dels esportistes catalans universals pren part en la defensa de la democràcia, del dret d’un país a decidir com i amb qui ha d’organitzar el seu futur. L’intent de denigrar-lo és, en el fons, un símptoma de la desesperació que provoca a l’unionisme saber que la victòria de la democràcia és més a prop.

L’esport català, els clubs, les federacions i els esportistes encara no són plenament conscients que tenen prou força i capacitat d’influència per esdevenir protagonistes en aquest procés. El gest de Guardiola hauria de facilitar aquesta presa de consciència.