Govern, per fer què?

Sembla que dilluns hi haurà fumata bianca i un govern –provisional, però amb capacitat efectiva– que prendrà possessió dels despatxos i de les decisions arrabassats de manera autoritària per l’executiu més vergonyós d’Europa, autoritari, mentider, encobridor de la violència... i pels seus socis –que bé que es porta el PSOE, li refrega Rajoy a Rivera, com si no hi hagués donat un xec en blanc– del 155. Hauran passat cinc mesos des de les eleccions i la percepció és que no són mesos perduts, sinó invertits per omplir la carpeta de raons de pes, però que ja toca tornar a ocupar els llocs que ens corresponen.

Una part del republicanisme menysté la necessitat d’un govern efectiu i defensa la desobediència a les institucions espanyoles com a únic camí d’èxit. Govern, per fer què? és una pregunta recorrent que s’empara en la constatació que el país no s’ha aturat. Com si es pogués mantenir l’absència d’iniciativa política (ja pot legislar un parlament, que sense govern executiu que implementi les lleis...) indefinidament. Govern, perquè hi ha qüestions estratègiques que només les pot posar en marxa, aturar o negociar un executiu. Govern, perquè les autoritzacions no hagin de passar per les arbitrarietats d’uns ministres espanyols. Govern perquè algú defensi els mestres i els mitjans de comunicació públics de la campanya infecta del PP i Cs. I perquè els Mossos tornin a regir-se pel principi bàsic de servei al país sense pors.

Aquest cap de setmana es disputa el GP de F-1 al circuit de Barcelona-Catalunya. El contracte amb la F-1 s’acaba l’any 2019 i se n’ha de negociar un altre. Liberty Media, el nou propietari del campionat, s’ha comportat amb sentit comú, però l’interlocutor és el circuit. I el soci majoritari del circuit és la Generalitat.

Cal govern perquè no ha de caure en sac foradat la tendència a equilibrar l’explotació del circuit, encara deficitària però amb 30% menys de pèrdues (2017 respecte al 2016) i 8% més d’ingressos... malgrat els fatalistes de sempre que van vaticinar un enfonsament de l’economia catalana pel moviment independentista. Cal govern, en fi, perquè no fos cas que diumenge a Enric Millo se li acudís reclamar que el trofeu al guanyador l’entrega ell, que representa un partit amb 4 diputats.