Barcelona i el mapa global

El mes vinent Barcelona serà la seu de l’europeu de waterpolo. L’estiu del 2019 s’hi disputaran els World Roller Games. Esdeveniments de màxim nivell pels quals s’ha d’entrar en subhasta amb anys d’anticipació i que ajuden a mantenir present i viva Barcelona –la gran marca global de Catalunya– en el mapa dels esdeveniments esportius mundials.

I després, què? La sensació que a partir del 2019 s’iniciarà una travessia pel desert s’estén de manera imparable entre els responsables i els gestors de l’esport català. Tots acaben assenyalant mancances a l’Ajuntament de Barcelona, bé d’iniciatives o bé d’entusiasme per acceptar les propostes que els arriben.

A l’equip de govern municipal barceloní li va costar entendre’s amb el sector de l’esport en global. L’esport és salut i com a tal és un dret. El consistori ha fet una aposta per universalitzar l’accés a la pràctica esportiva, sigui promocionant les proves populars, ajudant les entitats amb plantejaments més modestos o abaratint l’accés dels més desafavorits a instal·lacions esportives públiques. Bravo per aquesta visió social de l’esport que, d’altra banda, compraria un amplíssim espectre polític representat al consistori.

On falla l’equip de govern és en els grans esdeveniments. Fa tot l’efecte que amb el pretext de la sostenibilitat s’amaga una idea de ciutat lliure d’esport competitiu d’elit. No és només la revisió –lògica– del projecte dels Jocs Olímpics d’hivern, ni la pèrdua de la Barcelona World Race, amb un tuf polititzat evident. És més senzill. Des dels Jocs del 1992 els equips de govern, del PSC, tripartits o de CiU, van fer una llista de projectes a mitjà o llarg termini que s’executaven, revisaven o aturaven en mandats posteriors. Quins grans esdeveniments conté el pla estratègic del govern de Colau? Existeix aquest pla? Heretarà algun gran projecte el govern que sortirà de les eleccions del 2019?

Hi ha una posició ideològica rere l’afany per treure Barcelona del circuit dels grans esdeveniments esportius globals (i altres decisions que ha pres l’equip d’Ada Colau). Ben legítima, però d’utilitat dubtosa. Les polítiques redistributives de la riquesa exigeixen justament que hi hagi riquesa, que aflori. I fer la vida incòmoda al diner o allunyar la ciutat dels grans aparadors globals només aboca a l’empobriment.