Opinió

Aquells ‘pross’ de la ITA

Els atletes que aconsegueixen una medalla d’or individual en el campionat del món s’emporten 60.000 dòlars de premi. Els vencedors de la general de les diferents proves de la Diamond League guanyen 50.000 dòlars. Podríem estar molta estona enumerant els premis en metàl·lic que hi ha en les grans competicions d’atletisme. És més interessant, però, recordar com fa poc més de 40 anys, els atletes no podien rebre diners per competir, i els que ho feien la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) els desqualificava per professionals.

L’any 1972, després dels Jocs Olímpics de Munic, un emprenedor nord-americà, Michael O’Hara, va intentar fer en l’atletisme el que ja es feia en el tennis o el golf: un circuit professional amb diferents reunions i un grup d’atletes que hi competissin. O’Hara havia estat en diferents projectes de crear lligues professionals de bàsquet i hoquei sobre gel als Estats Units que fessin la competència a l’NBA i l’NFL, i va decidir provar sort en l’atletisme. D’aquí va néixer la International Track Association (ITA), que va reclutar una bona colla d’atletes que havien estat campions olímpics o recordistes mundials entre el 1964 i el 1972 com ara Bob Hayes, Lee Evans, Kip Keino, Ben Jipcho, Rod Milburn, Dave Wottle, Randy Matson, Bon Seagren, Bob Beamon, Jim Ryun o Wyomia Tyus. La ITA es va presentar l’octubre del 1972, la primera reunió es va fer el març del 1973 i al final del primer any s’havien repartit 204.899 dòlars en premis. El que en va guanyar més va ser Lee Evans, amb 13.900 dòlars. Com es pot observar, res a veure amb el que ja guanyaven en aquella època les estrelles del bàsquet, el beisbol o el futbol americà als Estats Units. En la segona temporada les coses no van anar gaire millor, i el que va guanyar més diners va ser Ben Jipcho, amb 15.800 dòlars.

Hi va haver moltes raons per a aquest fracàs. La majoria dels atletes eren de renom, però en les reunions de la ITA rarament es feien millors marques que en les que estaven sota les normes de la IAAF. Només el llançador de pes Brian Oldfield, que va arribar a llançar 22,86 m el 1975, va aconseguir fer una marca superior al rècord del món en vigor. D’aquesta manera, el públic no anava a les reunions i les cadenes de televisió tampoc s’hi van abocar mai. El final de la ITA va arribar quan O’Hara no va poder fitxar cap de les estrelles mundials després dels Jocs de Montreal, del 1976. Els diners ja corrien per sota mà en les reunions que es feien a Europa. El recordista mundial de salt d’alçada, el nord-americà Dwight Stones (2,32 m el 1976), ho va deixar clar tot dient que no s’havia incorporat a la ITA perquè no volia rebaixar el seu “salari”. Stones va ser desqualificat per la IAAF per professional l’any 1978.

De la fracassada experiència de la ITA en va quedar el seu sistema d’atorgar punts en les diferents reunions durant la temporada i premis en metàl·lic al final. La IAAF va posar en marxar amb aquest sistema el seu Grand Prix (1985), que després va anar evolucionant cap a la Golden League (1998), que el 2010 es va transformar en l’actual Diamond League.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)